Guns n’ Roses, resistents (però estancats) en un concert de tres hores a l’Estadi

Quan, l’any 2018, van fer el seu fins ahir últim concert a Barcelona feia relativament poc que, contradient tots aquells que ho veien impossible, Axl Rose, Slash i Duff McKagan, els tres pilars fonamentals (amb permís d’Izzy Stradlin) de Guns n’Roses, tornaven a estar tocant plegats. Aquell, doncs, era encara el relat d’aquella gira, la primera que passava per la ciutat amb els tres músics formant part de Guns n’ Roses des del 1993.

Des d’aleshores, però, la banda californiana està immersa en una mena de “never ending tour” d’aquella reunió, amb quatre cançons publicades amb comptagotes durant aquests anys que no semblen un argument prou sòlid com per no atribuir als espectacles actuals de Guns n’ Roses les clàssiques particularitats –passat gloriós però present.... amb sequedat d’idees– dels grans dinosaures del rock.

Guns n’ Roses tenen més d’una, dues i tres cançons que, des de fa temps, mereixen ser considerades grans clàssics del rock, Tenen, també, gestos admirables ben difícils de trobar en cap altra banda (com els de tocar una cançó dels Misfits, Attitude, i una altra dels encara més minoritaris UK Subs, Down on the Farm, en un estadi davant desenes de milers de persones). Però, mentre no hi hagi esforços per tornar a ser una mica més creatius i deixar (una mica) de viure de renda, serà difícil que els seus concerts no s’assemblin als d’aquelles bandes que, facin més o menys gràcia, estiguin més o menys inspirades, fa una eternitat que han dit tot el que havien de dir.

El quart concert, ahir, de Guns n’ Roses a Catalunya en tota la seva història (“acceptem pop” amb el que, l’any 2010, amb Axl Rose com a únic integrant original, van fer a l’Olímpic de Badalona) va ser un concert de tres hores amb les pujades i baixades de tensió típiques dels concerts del grup però amb una novetat d’allò més lamentable: la premsa (redactors i fotògrafs) tenia vetades per ordre expressa de la banda, i sense marge de negociació, les acreditacions per cobrir el concert.

El grup va comparèixer a l’escenari vint-i-cinc més tard de l’hora prevista (vint-i-cinc minuts, per cert, que haguessin estat suficients perquè milers de persones puguessin agafar l’últim metro) i, durant tres hores, van recórrer principalment al cançoner d’Appetite for destruction (inici del xou amb Welcome to the Jungle i final amb Paradise City) i Use your Illusion (You Could Be Mine, Civil War, November Rain, Estranged...), amb moments en què la banda sonava viva i creïble (Bad Obession, Outta get me, fins i tot les prou convincents versions de Live and Let Die dels Wings i Knockin’ on Heaven’s Door de Dylan) i d’altres (Yesterdays, Estranged...) en què, a diferència del 2018, la veu d’Axl Rose feia patir una mica per la impossibilitat més que evident d’arribar a segons quins aguts. Robert Plant, conscient que ja mai no podria tornar a cantar igual les cançons de Led Zeppelin, va saber-se reinventar i transitar per nous camins. Axl Rose (que, en escena, això sí, continua movent-se com un frontman de primera i demostra, cada nit, que no hi ha escenari que, per a ell, sigui massa gran) és possible que tingui encara uns quants anys de marge, però es fa difícil imaginar-lo cantant Nightrain o Paradise City, almenys amb la força que requereixen, en una hipotètica gira de 50 anys del grup.

Ahir, Sweet Child o’ Mine (precedida d’un llarg solo de Slash), Civil War i It’s So Easy, per exemple, van fer feliç el públic (no poques famílies senceres, per cert). Però malgrat el caràcter èpic de tot plegat i que el grup toqués dos d’aquests nous temes (Absurd i Hard Skool) va quallar la impressió que potser toca fer un disc nou, o fer un gir de guió, com van fer en el seu moment altres dinosaures, per no quedar estancats i poder avançar.