La paràbola del fill pròdig

La paràbola del fill pròdig és un dels relats de l’Evan­geli segons sant Lluc (15,11-32) més cone­guts i també més popu­lars, que pràcti­ca­ment tot­hom coneix. De la paràbola, se’n poden treure mol­tes con­clu­si­ons, però avui la que m’interessa des­ta­car és pot­ser la menys cone­guda: el fracàs. En el relat bíblic es fa molt d’èmfasi en l’acti­tud del pare i del germà, però es parla poc del fracàs d’aquell germà que, atret pels cants de sirena i de la vida més fàcil, aban­dona tot el seu pas­sat i l’arre­la­ment. Ja em per­do­na­ran, però aquesta imatge des­crita és la que m’ha vin­gut a la memòria quan he lle­git la notícia que el Banc Saba­dell vol retor­nar la seu social a Saba­dell després de set anys d’haver mar­xat a Ala­cant. És a dir: tor­nar a casa.

Mai sabrem les pres­si­ons que van obli­gar els res­pon­sa­bles del Banc Saba­dell a fer aquell pas, però les podem intuir per­fec­ta­ment. Sabem que unes quan­tes empre­ses van tenir pres­si­ons del rei d’Espa­nya, un fet inau­dit, i que demos­tra fins a quin punt la monar­quia és monar­quia de part. I també el govern de Mari­ano Rajoy i tota la cúpula popu­lar, i la premsa i les tele­vi­si­ons espa­nyo­lis­tes i els gurus de les tertúlies, pres­si­o­nant les prin­ci­pals empre­ses cata­la­nes i els bancs amb movi­ments de diners per forçar una acció que Cai­xa­Bank i Saba­dell es resis­tien a fer. En aquells moments, la des­es­pe­ració del govern espa­nyol era tan colos­sal que estava dis­po­sat a fer qual­se­vol bes­ti­esa per atu­rar el que veien pos­si­ble: la inde­pendència de Cata­lu­nya. Recor­dem que la poli­cia patriòtica tenia carta blanca per fer qual­se­vol tipus d’informe, real o inven­tat, i de fet en va fer, amb la con­nivència de la justícia i la premsa amiga, fins al punt que una falsa denúncia per blan­queig de diners de tra­mes cri­mi­nals al Depar­ta­ment del Tre­sor dels Estats Units de la Banca Pri­vada d’Andorra, feta sense gai­res mira­ments, li va pro­vo­car la fallida i també a la seva filial espa­nyola, Banco de Madrid. És a dir, es varen car­re­gar dos bancs, un d’espa­nyol i un altre d’andorrà. Per tant, poca broma. L’Estat espa­nyol estava dis­po­sat a fer-ho tot al cost que fos.

I és en aquest ambi­ent que el Banc Saba­dell i Cai­xa­Bank van tras­lla­dar seus soci­als. L’un, a Ala­cant; l’altre, a València, empa­rats per un decret llei fet amb urgència i ad hoc per pro­te­gir legal­ment aquest canvi sense pas­sar per una assem­blea gene­ral o una Junta Gene­ral d’Acci­o­nis­tes, com era pre­cep­tiu.

Ales­ho­res tenia una certa lògica una mesura d’aques­tes, espe­ci­al­ment per tran­quil·lit­zar els dipo­si­tants i els acci­o­nis­tes, però ja no era tan lògic con­ver­tir aquells tras­llats tem­po­rals en defi­ni­tius. I aquí és on fallen els prin­ci­pals res­pon­sa­bles d’aques­tes empre­ses, que obli­den on van néixer i créixer quan les jus­ti­fi­ca­ci­ons sobre­vin­gu­des que varen acon­se­llar fer el pas han des­a­pa­re­gut.

Ara tenim un altre fet sobre­vin­gut, l’atac al Banc Saba­dell amb l’opa del BBVA; pro­ba­ble­ment aquesta és la prin­ci­pal raó per la qual fan el canvi. Tor­nar a casa, tor­nar on t’han vist néixer i t’han aju­dat a créixer, en els moments difícils, sem­bla una bona mesura de pre­caució, encara que sigui tard.

La paràbola del fill pròdig també ens porta al fracàs. L’hauríem de situar en el fet de no haver vol­gut tor­nar pas­sa­des les tur­bulències i aque­lles decla­ra­ci­ons en què ens deien que allà hi esta­ven tan bé i que no tenien pre­vist el retorn. Ara serien objecte de mol­tes inter­pre­ta­ci­ons.

Si en un arti­cle de fa poques set­ma­nes ja vaig dir que no em sem­blava bé l’opa del BBVA al Banc Saba­dell i en vaig expli­car les raons, avui con­ti­nuo pen­sant el mateix. A més de per­dre com­petència, ara podem per­dre un banc català.