Jo soc la Jenny

Quan l’any 2006 Bigas Luna va dirigir la pel·lícula Yo soy la Juani, no podia saber de cap manera que quasi vint anys després Rafel Casas publicaria la novel·la BZD (Llibres del Delicte) i crearia un personatge, la Jenny, que recorda el paper que Verónica Echegui brodava al film. El que passa és que la Jenny és un pèl diferent de la Juani: no busca sortir del polígon per triomfar com a actriu, sinó que regenta un narcopís on el narrador en primera persona de la novel·la d’en Rafel acut buscant més benzodiazepines (bzd) per mirar d’atenuar l’abstinència. La Jenny és la metàfora de la Maria Magdalena actual, la bona samaritana que ajuda els desvalguts (tothom hem conegut alguna Jenny). I ell, que està convençut que s’ha de morir, recorre a la Jenny per desig de pell però també perquè ella és casa i zona de confort (malgrat el camell de fireta del seu ex, un espècimen hiperrealista i arquetípic d’aquells que tots també hem patit alguna vegada). Junts, narrador i Jenny, aviat es convertiran en la versió catalana de Mickey i Mallory, protagonistes de Nascuts per matar (1994), pel·lícula dirigida per Oliver Stone. La novel·la d’en Rafel combina la inquietud atmosfèrica amb la reflexió social dins un context contemporani i dinàmic. La recerca de la identitat del món en canvi constant permet que l’autor explori les repercussions de les tries que fem. La crítica aguda cap a les pressions socials i la incomunicació a què la modernitat ha portat l’individu fan de BZD una novel·la negra molt ben escrita on el que més importa és la humanitat d’aquells savis que trien viure lluny del ramat.