Tribuna
Un estat sòlid?, un president inconsistent
La participació en la riquesa mundial dels EUA s’ha mantingut en el 26% des del 1990, és un 30% més gran que la suma de les economies d’Àfrica, l’Amèrica Llatina, l’Orient Mitjà i el sud i el sud-est d’Àsia. El control mundial dels EUA en els àmbits de l’energia, les finances i els mercats ha augmentat en els últims 20 anys. La productivitat europea ha perdut un 13% en relació amb els EUA des del 2000. La riquesa per habitant ha crescut als EUA i ha decrescut a la UE. És un 48% superior a la de la UE el 2024. La pobresa ha passat del 26% el 1967 al 10% el 2023, però és més alta que a la UE i el nivell de criminalitat i violència és de quatre a cinc vegades superior. El dòlar suposa el 60% de les reserves dels bancs centrals del món, s’ha reduït des del 68% el 2004, però és igual al 1995. El 70% del comerç mundial es fa en dòlars. La producció de petroli dels EUA és superior a la de Rússia i l’Aràbia Saudita. L’energia és entre un 50% i un 70% més barata que a la UE. El deute és el 255% del seu PIB, però el de la Xina és del 300%.
La població d’entre 25 i 49 anys, població que treballa, augmenta als EUA per una immigració d’un milió de persones a l’any. Al final del segle XXI la població en aquest segment d’edat es reduirà a la Xina en un 74%. La població no envelleix als EUA per la immigració. Els EUA tenen un atur del 4%; la UE, del 9%, i el G-20, del 7%. La població obrera dels EUA treballa un 25% més, mesurat en hores, que la de la UE. La creació de nous negocis als EUA és de dos a tres cops més gran que a la UE, el Japó o Rússia. L’estructura federal de l’estat és un avantatge notable per flexibilitat i proximitat de l’administració a la ciutadania. Les exportacions dels EUA són un 11%, quan al món són del 30% de mitjana. És un estat autònom que necessita menys dels altres… La seva situació geogràfica entre dos mars és militarment inexpugnable, no ha patit mai invasions d’altres estats…
Aquesta situació és paradigmàtica si es compara amb la Xina, model contrari en quasi tots els sentits… La planificació de l’economia xinesa i el control d’aquesta economia per l’estat permet visualitzar a mitjà termini una crisi. La palanca dels subsidis, i la direcció directa en les grans empreses estatals en sectors concrets identificats com a prioritaris, produeixen bosses d’innovació en un mar d’ineficàcia en què l’únic avantatge és la dimensió, no l’eficiència. En la construcció i l’habitatge, la Xina hi ha malbaratat 18.000 B$. Paral·lelament, ha decidit aconseguir el lideratge en energies renovables i el cotxe elèctric, 3% del PIB xinès, on s’han invertit 230.000M$ de diner públic des del 2009, recursos que s’han drenat de la millora de la població, que viu en l’àmbit rural, més de 300M de persones amb baix nivell d’educació. L’excés de regulació ha reduït molt l’emprenedoria, les start-ups han passat a ser només 1.300 el 2023.
En aquestes circumstàncies, “anem objectivament bé i els nostres competidors van pitjor”, als EUA la confiança en el govern ha passat del 40% el 2000, al 20% el 2024. És una paradoxa. El trencament de la societat americana entre els més formats i amb millor nivell de vida, a les costes de l’Atlàntic i el Pacífic, i els que han patit les conseqüències de la globalització, el Midwest i el sud, els “urbanites” i els “rurals”, és gran. Ve de lluny, la guerra de secessió el 1860 va ser l’explosió del conflicte que Lincoln va resoldre per la victòria del nord sobre el sud, no per la integració d’ambdós bàndols en un nou estat. La gent que va envair el Capitoli portava banderes confederades… És això el que ha portat Trump a la presidència, que, com qualsevol populista, ha promès arreglar-ho tot en un dir ai? La imatge d’un president en un estadi amb un munt d’expedients, que signa llançant al públic el retolador amb què ha signat, és un acudit que fa la joia d’uns ciutadans “rurals” desproveïts de criteri. És un gest propi de Maduro… Els més rics i poderosos s’han unit a Trump per interès. La fusió dels “rurals” i els milionaris és la feblesa dels republicans, que recolzen a Trump, el proteccionisme per uns i la globalització pels altres. Malgrat la seva banalitat, és possible que els EUA se’n surtin sense gaires danys de la seva presidència… qui recorda què va fer Trump a la primera?
El president Roosevelt als anys de la gran depressió,1929, va dir “s’ha de parlar suaument i portar un pal gros a les mans” diplomàcia i força en aquest ordre. Molts problemes dels EUA venen de fer el contrari, parlar i fer poc, d’aquí ve el problema. En lloc d’eradicar-lo, es deixa créixer i després s’ha de resoldre amb més dificultat. La primera i segona guerres mundials, Corea, Vietnam, les Guerres del Golf, i ara Palestina i Ucraïna… són tots exemples del mateix error. És el que Trump vol arreglar per “fer Amèrica gran altra vegada”. Veurem.
