Segona contra primera

Fa uns dies, un grup de veïns de Puigcerdà deien prou i sortien al carrer per protestar contra la pressió immobiliària que implica que els residents d’un poble, una ciutat o una zona hagin de marxar perquè els preus dels habitatges deixen de ser assumibles per a ells. Ja ho diuen que el problema de l’habitatge s’està convertint en un dels principals riscos d’estabilitat social a tot el país. La segona residència, ja sigui a Puigcerdà, a la Costa Brava o a les Illes, està guanyant per golejada la residència estable, que no pot aguantar els constants atacs d’immobiliàries que volen convertir els vells habitatges en noves promocions molt més rendibles.

A aquest pas potser acabarem com algunes ciutats nord-americanes, creades a partir de milers de mobil homes de gent treballadora que mai podrà accedir a un habitatge de totxanes, i encara menys a un lloguer en espais turístics o en ciutats. En aquestes zones turístiques, el problema, però, no és només d’accés a l’habitatge, sinó també el sobredimensionament de serveis públics que han d’assumir l’allau de moments punta –quan tot l’any són quatre gats–, amb els costos que això implica.

Ja no es tracta únicament de buscar fórmules per crear habitatge assequible a un ritme diferent de l’actual i més enllà de les contínues promeses de xifres que mai es compleixen, ni de buscar paràmetres reguladors dels lloguers, sinó també d’impedir els atacs i la pressió permanent del sector immobiliari que, utilitzant tota mena de tècniques –algunes molt poc ètiques, gairebé il·legals i molt discutibles– intenten foragitar els propietaris i els llogaters de molts habitatges que s’han convertit en objectiu de noves promocions. Poques vegades aflora el patiment de moltes famílies que són víctimes d’aquesta pressió insostenible, especialment quan es tracta d’habitatges vells, situats en zones considerades estratègiques.

Quina fal·làcia que l’accés a un habitatge digne sigui un dret que cada vegada està més lluny de poder-se complir, però encara és pitjor que aquells que ja l’havien aconseguit ara n’hagin de marxar perquè els fan la vida impossible.