Novel·listes arrelades

Fa quaranta anys, la professora Maria Barbal (Tremp, 1949) publicava la seva primera novel·la, Pedra de tartera, guanyadora per unanimitat del premi Joaquim Ruyra 1984. Era una revelació en el camp de les lletres catalanes. En un article publicat a l’Avui, Joan Triadú, crític curós i exigent, valorava el llibre de Maria Barbal per la “qualitat intrínseca de la prosa”. Una novetat apreciada per gent lectora tant d’aquell temps com d’ara és la naturalitat d’una narració amb registres de lèxic i modismes de la parla de l’Alt Pirineu català. L’obra de Barbal ens mostra una escriptora amb unes arrels fermes en terres de ramaders i pagesos, un univers amb llums i ombres, sovint absent de l’imaginari d’urbanites i de camperols d’indrets allunyats del Tremp natal de l’autora.

Tremp és el lloc del Pallars triat per una parella coratjosa que vol emprendre un nou camí lluny de Barcelona, protagonistes d’un relat que va publicar Ana Basanta (Barcelona, 1975) l’any 2016: Decididos. Periodista, llicenciada també en història i autora en els gèneres de la biografia, l’assaig i el llibre de viatges, Basanta ha publicat fa poc una altra novel·la, La aldea del silencio. Una obra arrelada també en la vida rural, en aquest cas de Castro do Lobo, un llogaret de la comarca gallega de Terra de Melide. En aquest indret de dies rúfols, d’hores lentes i tocs de campana d’església que aviat s’esmunyen situa Basanta l’escenari i els personatges que descriu a la manera dels relats audiovisuals, a partir dels diàlegs i dels silencis còmplices i resignats d’aquells secrets punyents en què es coven des de sempre els drames rurals.

Els Drames rurals de Caterina Albert (l’Escala, 1869-1966), llibre de narracions curtes que amb el pseudònim Víctor Català va publicar l’any 1902, és la primera obra d’aquella poeta, dramaturga i artista arrelada en el seu petit món de la costa empordanesa. Arrelada també, d’altra banda, en els preceptes temàtics del naturalisme, els personatges ombrívols, sòrdids o fins i tot aberrants de la seva primera novel·la, Solitud (1905), i de nous aplecs de contes delaten l’amargor de l’autora per un ambient social i cultural que li havia impedit mantenir el seu nom de dona des que es va iniciar com a escriptora. Tot i viure sempre de cara a una mar quasi sempre jovial i serena, la seva descripció de paisatges, com ara el dels Roquissos, se’ns mostra arrelada en les geologies feréstegues on, en paraules de la mateixa Caterina Albert, “de cada paratge, de cada roca, de cada branquilló, [la Mila] en veia brollar una llegenda”. El passat agost, es va saber que a l’Arxiu Històric de l’Escala havien descobert quatre folis d’un manuscrit de Víctor Català sobre un ball popular de pescadors, una vella comparsa de Carnaval. La música i la dansa com a referents d’arrels personals també són presents en la novel·la d’Ana Basanta quan posa un bolero com a música de fons de l’imaginari dels personatges.

La música de ball a l’envelat de festa major és un pòrtic narratiu de La plaça del Diamant (1962), la novel·la emblemàtica de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908-Girona, 1983), obra arrelada en tòpics menestrals del barri de Gràcia. Les arrels de Rodoreda venen del fons d’il·lusions i desencisos de persones corrents, anònimes, que es poden sentir identificades amb la Colometa desconcertada i tenaç, resignada amb resiliència, capaç de sobreposar-se amb brins renovats d’esperança. Són persones que potser no saben expressar prou bé els seus sentiments. L’escriptora, fidel a unes arrels populars compartides, compleix amb el deure solidari de donar veu a aquesta gent mitjançant la seva soferta protagonista.

Autores de quatre generacions, com ara Caterina Albert (Víctor Català), Mercè Rodoreda, Maria Barbal i Ana Basanta, han descrit paisatges rurals i urbans i han narrat experiències entranyables, tant pròpies com escoltades o imaginades. Són autores arrelades en la consciència de rebre per tradició o per observació el sentit de pertànyer a una comunitat amb valors potents però també amb defallences, fallides i febleses. Són escriptores que han interioritzat l’aventura humana amb lucidesa i sensibilitat. Ens han donat o ens donen obra expressada amb autenticitat empàtica, amb una emotivitat continguda, digna i amb la legitimitat de tot acte literari lliure. Una llibertat de crear que, abans i ara, sovint aquí i sempre en alguns indrets del món, és negada a la dona.