Qui té dret a viure a Barcelona?

A vegades els astres es posen un al costat d’un altre en una alineació que sempre vol dir alguna cosa, com un senyal que cal ser interpretat. Aquesta setmana va començar amb l’intent fallit, dilluns, de desnonar una dona del pis del carrer Ferran on viu des de fa 62 anys; va continuar dimarts amb una doble traca, la proposta dels advocats que pretén oferir una solució a les anomenades ocupacions il·legals i el desallotjament policial de l’Antiga Massana, espai de cultura alternativa; continuarà avui amb el judici a dos activistes que van intentar aturar un desallotjament el 2020 a la Bordeta, i culminarà demà amb el desnonament d’un veí de la Casa Orsola, símbol del moviment que defensa el dret a un habitatge digne.

Enmig d’aquesta setmana gran, o tràgica, dels desnonaments, el dia d’ahir no podia quedar-ne al marge. Si dimarts es va acabar amb milers de joves recorrent el centre de Barcelona cremant contenidors com a exorcisme contra la ràbia, ahir al vespre el foc també va ser l’eina emprada per un altre col·lectiu ciutadà –d’edat i tarannà diferent– en la protesta per un fet que també pot portar l’etiqueta de desnonament. A partir de les set de la tarda, les espelmes van cremar en l’espai més bonic i pacífic de la ciutat de Barcelona, la plaça del monestir de Pedralbes, en un acte que pretenia que l’orde religiós de les clarisses es faci enrere en la decisió de fer que les germanes Pilar, Immaculada i Isaura abandonin el recinte monàstic i es traslladin a viure a Vilobí d’Onyar. A les monges els agrada viure en clausura a Pedralbes, però la comunitat ha decidit que han d’anar a Vilobí i han posat data al trasllat: el 15 de febrer.

La determinació de posar fi a una història de 700 anys de vida contemplativa en aquest edifici no respon a cap voluntat lucrativa de les clarisses de remodelar l’espai residencial de les monges per convertir les cel·les en apartaments turístics –tot i que seria millor no donar idees–, però sigui quina sigui la motivació, suposa una realitat traumàtica per a les tres germanes que hauran de canviar obligadament de llar, un fet trist per a elles i també per a la ciutat, que veurà com Pedralbes deixa de ser vida per fer honor al seu nom i passar a ser pedra, només pedres, boniques, blanques, silencioses i inanimades pedres.

Els veïns de l’elegant barri de Sarrià són els que van convocar l’acte de protesta d’ahir. Des que la periodista d’aquest diari Mireia Rourera va donar la notícia de la marxa de les monges, el 5 de desembre passat, el cas ha anat guanyant notorietat social i mediàtica i per això ahir, a Pedralbes, hi havia espelmes, veïns i periodistes, molts periodistes, cap d’ells amb armilla taronja identificativa, que tot i anar de desallotjament la cosa no hi havia perill que hi hagués porres voleiant enlaire.

Una de les claus del suport popular i el ressò mediàtic és el tarannà de la germana Isaura, que aquells que la coneixen defineixen com “una artista, una persona molt especial, amb una gran fe i sensibilitat per les petites coses”. Efectivament, la germana Isaura és una persona amb aquestes i altres virtuts i la gent no vol que marxi i ella es voldria quedar. És una persona i aquest és un fet que sovint s’oblida quan es fa marxar algú del lloc on viu i del qual n’ha fet casa seva. Viuen a Pedralbes, però no són pedres, són persones.