Del paper blanc a la pancarta

Abans –i aquest abans vol dir fa molts anys– un paper en blanc penjat al balcó d’un pis a Barcelona volia dir que aquell habitatge estava disponible. Si el ciutadà hi estava interessat, preguntava a la porteria, entrava en contacte amb els propietaris, es negociava un preu i si hi havia acord es tancava el tracte. En el cas d'un pis del número 137 del carrer Calàbria, a la confluència amb Consell de Cent, l’acord que es va establir el 1942 va ser d’un lloguer a l’entorn de les 100 pessetes –60 cèntims d’euro– i això va permetre a l’Eugeni Salas instal·lar-s’hi, amb la seva mare i una germana d’ella, totes dues taquilleres al metro. “El seu sou era mínim, però podíem anar fent”, recorda l’Eugeni 83 anys després de l’arribada de la família a l’Eixample.

Han passat aquest piló d’anys i l’Eugeni continua vivint al mateix pis, amb la companyia de les fotos de la mare i la tieta i una col·lecció dels trofeus que va guanyar mentre va poder practicar una de les seves grans aficions esportives, el tennis, esport que alternava amb l’esquí. Avui, però, als balcons de l’Eugeni, no hi penja cap paper blanc, senyal de cap pis per llogar, sinó una pancarta en què, amb lletres negres i vermelles, s’hi llegeix Casa Orsola, resisteix. Damunt per damunt del pis d’aquest home, que a l’abril farà 93 anys, hi viu en Josep, el veí de la Casa Orsola que divendres ha de ser expulsat per ordre judicial del pis on ha viscut 22 anys, circumstància que ha convertit l’edifici i aquest cas en el símbol del moviment que propugna el dret a l’habitatge digne i defensa una política que imposi uns lloguers sensats, a resguard de moviments especulatius.

L’Eugeni explica que, a casa seva, s’hi troba molt bé. I la manera com ho diu és la demostració que això del concepte casa no té res a veure amb el de propietat, sinó amb el d’arrelament a un lloc, fruit dels anys de viure-hi, resultat de fer-se seves quatre parets i el que hi ha més enllà: un paisatge urbà, un barri. Encara que no se’n sigui el propietari, es pot donar la categoria de casa a un habitatge que el seu llogater ha omplert de records i emocions i ha cuidat com si l’hagués construït amb les pròpies mans.

I perquè això sigui possible, només cal una condició indispensable, que el llogater pugui viure llargs anys en un pis assumint el preu que els propietaris li reclamen en una quantitat justa per a les dues parts. L’Eugeni té un lloguer antic que li permet complir amb la norma que diu que s’ha de destinar a l’habitatge la tercera part dels ingressos, però si el pis on viu estigués exposat a les tensions del mercat, la seva pensió seria insuficient per assumir uns lloguers que a Barcelona ja se situen en els 1.300 euros de mitjana. Amb la follia inflacionista dels preus de l’habitatge, hi té molt a veure la irrupció del fenomen dels lloguers de temporada, objectiu dels propietaris de la Casa Orsola que força la marxa de llogaters com en Josep.

Si divendres els propietaris se surten amb la seva, Barcelona tindrà un habitatge més a oferir en el mercat de lloguer temporal. Si en Josep es queda a casa, l’Eugeni continuarà tenint al pis de sobre un bon veí, un d’aquests que sempre estan disposats a donar un cop de mà quan se’ls demana ajuda, un dels que creen llar i barri i fan que una ciutat sigui un lloc una mica més habitable.