Si frenen, tots hi perdem

En els matri­mo­nis amb fills, els homes sumen i les dones res­ten. Ells millo­ren la per­cepció social i les pos­si­bi­li­tats de pro­moció gràcies al suport fami­liar i a l’esta­bi­li­tat emo­ci­o­nal. Elles redu­ei­xen o atu­ren les seves pers­pec­ti­ves labo­rals per poder aten­dre els fills o els pares. Tot i que vivim en una soci­e­tat que es con­si­dera moderna i igua­litària, les arrels de la desi­gual­tat estan pro­fun­da­ment lli­ga­des a la història i la cul­tura patri­ar­cal. Durant dècades, les dones han estat edu­ca­des per pri­o­rit­zar les neces­si­tats de la família per sobre de les seves pròpies, men­tre que els homes han estat vis­tos com els proveïdors prin­ci­pals. Aques­tes dinàmiques, tot i estar en trans­for­mació, encara influ­ei­xen en les deci­si­ons fami­li­ars i labo­rals. Les dones es tro­ben sovint atra­pa­des entre la seva lògica ambició pro­fes­si­o­nal i les expec­ta­ti­ves soci­als de ser les prin­ci­pals res­pon­sa­bles de la cura. Sovint par­lem com si la igual­tat en aspec­tes con­trac­tu­als (ja no les bar­re­res més sub­tils emo­ci­o­nals) estigués imple­men­tada, però la rea­li­tat és que els homes cobren un 25% més que les dones pel mateix lloc de tre­ball. Aquest fet fa decan­tar la balança encara més cap a la decisió que sigui la dona, dins de la pare­lla, qui redu­eixi la jor­nada labo­ral o demani excedència per a la cura dels fills o dels pares.

La pressió d’arri­bar a tot (tre­ball, família, pare­lla, salut, cos) genera nivells d’estrès des­bo­cats. Segons l’últim estudi del Minis­teri de Sani­tat, les dones a Espa­nya són les més medi­ca­des de tot Europa. Un 40% de dones seguei­xen algun trac­ta­ment far­ma­cològic crònic, en con­tra­po­sició amb el 29% d’homes que ho fan. Quan la situ­ació és insos­te­ni­ble o quan es con­si­dera que és impor­tant una bona criança, elles són les que dei­xen o atu­ren la seva car­rera pro­fes­si­o­nal. Però aquesta decisió, que es fa de tot cor per una neces­si­tat evi­dent i perquè si no ho fan elles ningú ho farà, se’ls gira en con­tra. La soci­e­tat no les pro­te­geix en cap sen­tit.

Quan les dones dei­xen de banda una car­rera pro­me­te­dora o accep­ten una bai­xada d’inten­si­tat, viuen una pèrdua d’iden­ti­tat pro­fes­si­o­nal i d’auto­es­tima. Gua­nya­ran menys i, per tant, tin­dran una dependència econòmica res­pecte al marit, i cobra­ran menys durant la seva jubi­lació o si que­den a l’atur. En resum, la seva tasca, la seva renúncia i el seu esforç no estan recom­pen­sats. Però, a més a més, hi ha una altra con­seqüència social greu: segons un estudi de l’ODEE (Obser­va­tori de la Dona, Empresa i Eco­no­mia), la pèrdua del talent femení (dones amb car­rera, experiència i capa­ci­tat per a fei­nes de rellevància tècnica i direc­tiva que aban­do­nen la seva car­rera pro­fes­si­o­nal) suposa una pèrdua de mil mili­ons d’euros a Cata­lu­nya. Pen­sem en casos que segur que teniu a prop. Quan­tes dones conei­xem que, després d’haver com­ple­tat una o dues car­re­res, un màster i sovint un doc­to­rat (amb millors notes que els homes), es tro­ben amb la neces­si­tat d’accep­tar fei­nes a temps par­cial o aban­do­nar com­ple­ta­ment el mer­cat labo­ral per fer-se càrrec dels fills o dels pares grans. La pèrdua no és només per­so­nal; és un talent des­a­pro­fi­tat per a la soci­e­tat. Cada dona que es veu obli­gada a fer aquest pas enrere repre­senta una inversió pública en edu­cació que no es tra­du­eix en bene­fi­cis soci­als ni econòmics si elles no poden desen­vo­lu­par tot el seu poten­cial.

Aquesta rea­li­tat no només afecta les dones i les seves famílies, sinó que té un impacte directe en el progrés econòmic i social del país. Segons l’ODEE, si el tre­ball de cures que majo­ritària­ment recau en les dones fos quan­ti­fi­cat, el PIB català podria aug­men­tar fins a un 25%. Això posa en evidència com el dese­qui­li­bri en la dis­tri­bució de les tas­ques fami­li­ars no és només una qüestió d’injustícia de gènere, sinó també un pro­blema econòmic de pri­mer ordre. Inver­tir en polítiques de cor­res­pon­sa­bi­li­tat i en mesu­res que afa­vo­rei­xin la con­ci­li­ació real seria una manera de rever­tir aquesta situ­ació i d’apro­fi­tar tot el talent que ara mateix queda des­a­pro­fi­tat. Ara que estem tots cele­brant les bones pers­pec­ti­ves del PIB, con­si­de­rem quina reper­cussió tin­dran en el 50% de la població que fa una tasca que no està comp­ta­bi­lit­zada ni remu­ne­rada. Segu­ra­ment, si hi pen­sem bé, hi gua­nya­rem tots. Com diu Katrine Marçal en el seu ins­pi­ra­dor i encer­tat lli­bre ¿Quién le hacía la cena a Adam Smith? (una pena que no hi hagi la tra­ducció al català): “El femi­nisme va molt més enllà dels drets de la dona.”