Al final et valoren pel que aconsegueixes

Mira que se n’han dit, de ximpleries, públicament i s’han vist mostres de testosterona dels que haurien d’haver estat més callats. M’imagino la cara que li deu haver quedat a l’ínclit Gabriel Rufián que, fent ostentació de bocamoll habitual, va esbroncar Junts per haver votat en contra del reial decret que agrupava vuitanta mesures no pactades prèviament. La incontinència verbal el va portar a acusar-los de ser una formació reaccionària i no ha dubtat a equiparar-los amb el PP i Vox. Si hagués fet gala de la mínima prudència, sense aprofitar tot allò que sembla gras per matar-ho, s’hauria estalviat un cop més un gran ridícul. Junts i el PSOE han arribat a un acord. De fet, l’acord ha dolgut molt més a Rufián que el no acord inicial, com demostra la seva piulada en castellà: “Joder a la gente tiene premio”. ERC no només ha perdut els arxius de la seva trama interna, sinó que a Madrid ha perdut els papers, puix que encara no s’ha adonat que els discursos pamfletaris no tenen més recorregut que un vol de gallina i que les altres formacions no es deixen influenciar per les seves pressions mediàtiques. Ara, vist el seu fracàs, el més intel·ligent seria rectificar i entendre que el seu entreguisme perjudica Catalunya. No sempre allò que pot ser beneficiós per al seu partit necessàriament ha de ser bo per a Catalunya. Tot allò que afavoreix la política catalana requereix més unitat i menys espasmes dialèctics per intentar esgarrapar vots. La manca d’unitat d’acció a Madrid és un ròssec pesant que els catalans hem de suportar de la mateixa manera que aguantem el dèficit fiscal i fins que no hi hagi uns líders amb més visió de futur i no de les properes eleccions, no hi veig cap possibilitat de canvi.

Junts faria bé d’alliberar-se d’aquest cordó sanitari que és la dictadura de l’opinió creada, i actuar segons els seus valors i criteris deixant clar que està disposat a pactar amb tothom sempre que el resultat sigui favorable per a Catalunya. Vist el que està passant a Europa, avui els cordons sanitaris només són per promocionar i engrandir de vots els que es pretén aturar.

Governar també vol dir negociar i em sembla una manca d’eficiència negociadora que els responsables de les institucions més importants de Catalunya avui encara no tinguin pressupostos. Aquesta deixadesa, que voreja la irresponsabilitat política, em sembla molt preocupant. Una país i una institució necessita tenir tots els instruments per aplicar totes les mesures que requereix un bon funcionament i els responsables no es poden mostrar tranquils amb aquest fracàs. A més, s’envia un missatge erroni a la ciutadania segons el qual els pressupostos són bons si els tens, però si no els tens, no passa res. I amb els pressupostos el que s’està fent és organitzar les prioritats dels governs i dotar-los de recursos per assolir els objectius als quals s’havien compromès en unes eleccions. I amb aquesta deixadesa, el missatge que s’envia és que no hi ha objectius i només es fa la viu-viu.

Aquest bloqueig institucional també es viu a Brussel·les: una manca de voluntat negociadora i un excés d’imposicions massa sovint ens aboca a un bloqueig que ens impedeix avançar. Ja hem vist que el món no ens espera ni s’atura i podem arribar a la trista conclusió de si un excés de democràcia és beneficiosa en el món en què estem. I aquest és un nou perill que té la UE –certes enquestes ja el deixen entreveure–, una part de la gent jove comença a relativitzar el valor de la democràcia, un fet inimaginable fa una dècada.

Negociar, pactar i arribar a acords hauria de ser una constant dels polítics. Per arribar a aquest estadi és imprescindible el respecte a l’adversari i no deixar-se emportar per la demagògia. Que en política la puresa no existeix. Al final, et valoren pel que aconsegueixes. Així de senzill.