De set en set
El 47 no arriba
Fa anys els “pobres” eren els que no tenien ingressos perquè estaven a l’atur. Després va arribar el fenomen dels “pobres amb feina” perquè el sou era tan just que no arribaven a final de mes. Ara la crisi de l’habitatge ha fet que la classe mitjana tampoc pugui pagar les factures; avui els pobres ja som quasi tots els qui paguem lloguer o hipoteca, que se’ns emporta un percentatge del sou més alt del que seria financerament saludable.
L’intent de desnonament aquesta setmana d’un mestre que fa més de vint anys que viu a la Casa Orsola ha tocat el moll de l’os del debat de l’habitatge. En Josep Torrent no és vulnerable; és classe mitjana i no es pot permetre un pis a l’Eixample. La Casa Orsola és el paradigma del fracàs del sistema i, com deia Joan Fuster, “un fracàs no s’improvisa”. Ara recollim els fruits de dècades de permetre l’especulació, de no intervenir al mercat immobiliari, de deixar que els fons d’inversió fessin l’agost a costa de l’esforç de les famílies, de no fer prou habitatge públic. El resultat és una ciutat que expulsa els seus residents i es doblega al negoci dels grans inversors. No només passa a Barcelona. L’accés a l’habitatge ja és el principal problema dels catalans.
La pel·lícula El 47 explica la lluita veïnal per un habitatge digne. És precisament l’article 47 de la Constitució Espanyola que diu que “tothom té dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat, i els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret”. El bus 47 va acabar arribant a Torre Baró, però el compliment de l’article 47 cada dia està més lluny.
