Casa Orsola, no estàs sola

La lluita per un habitatge digne no ve d’ara però sí que ha agafat una altra dimensió amb el cas de la Casa Orsola, que s’ha convertit en símbol i paradigma del que està provocant l’especulació urbanística. És la imatge d’una dura realitat en què llogaters de tota la vida, que mai han faltat a les seves cites de pagament i que estan disposats a assumir un lloguer proporcionat, han de fer les maletes per deixar pas a habitatges de temporada que tenen un cost de més de 2.000 euros. És un cas que es multiplica exponencialment, no només a Barcelona sinó pràcticament a tot el país. Una deriva molt perillosa que ha agafat embranzida sense mirar enrere cap al caos que es va generar amb l’esclat de la bombolla immobiliària no fa pas tants anys. I és cert que el dret a la propietat és tan vàlid com el dret a un habitatge digne. Però l’entramat legislatiu i judicial no garanteix que els dos drets estiguin en igualtat de condicions. I sobretot si en un costat de la balança hi ha un gran grup inversor.

Les activitats i concentracions que es van fer durant la nit de dijous i divendres al matí, quan estava estipulat el desnonament, van ser un exercici de solidaritat ciutadana espectacular. Una mobilització exemplar, pacífica, festiva i reivindicativa. Diuen que la matinada de dimarts hi tornaran. Però fins quan? Quantes vegades més? I quantes Cases Orsoles tenim repartides pel país? De ben segur que un munt. Davant d’aquest drama, que no afecta només les classes socials més vulnerables sinó també aquella que abans en dèiem mitjana, l’esfera política es mou com al ralentí i amb aquella diplomàcia no de trepitjar gaires ulls de poll (i no precisament els dels ciutadans). Cert que hi han moviments, a escala catalana i espanyola. I també és cert que a tornes i de manera surrealista, uns s’invaliden amb els altres. Mai, però, atacant el problema d’arrel. I la gent pateix. Arribats a aquest punt, doncs, no hi ha altra sortida. Només queda sortir al carrer i cridar ben fort: “Casa Orsola, no estàs sola!”