Opinió

Tribuna

Aquest article no és casa

“Si saps una mica d’anglès et serà molt més fàcil entendre segons quin català ‘cool’ dels nostres dies. I, de retruc, també capir com de previsible i irreparable és l’estultícia humana
“Tinc la flaca de fixar-me en aquestes modes absurdes que s’imposen sense que ningú hi objecti res, perquè l’ésser humà és, per naturalesa, gregari

Per edat i per lec­tu­res acu­mu­la­des, un ha dei­xat de ser mesell en deter­mi­nats aspec­tes de la vida. Tinc davant una pila d’exàmens per cor­re­gir dels meus alum­nes. En prenc un a l’atzar: per la pèssima pre­sen­tació –una lle­tra nefanda, les rat­lles tor­tes, els mar­ges ine­xis­tents, una rat­llada cada cinc parau­les–, només per això, ja sé per on ani­ran els trets. Vull dir, la nota. No falla: acos­tuma a haver-hi una cor­res­pondència gai­rebé abso­luta entre la dei­xa­desa i la manca de cri­teri i de raons. En pic em poso a cor­re­gir, tot inten­tant des­xi­frar aque­lla lle­trota il·legi­ble, hi ha una cosa que encara m’indigna més: la cri­a­tura ha fet ser­vir tot d’expres­si­ons postis­ses, caçades de la dita intel·ligència arti­fi­cial, i les ha anat incrus­tant en unes fra­ses que no tenen cap mena de sen­tit. Una cala­mi­tat, en defi­ni­tiva.

Encara no m’he recu­pe­rat d’una impressió tan des­co­rat­ja­dora, que em poso a cor­re­gir l’exa­men que hi havia sota d’aquell: ara és el d’una noia que es veu clara­ment que ha lle­git el lli­bre que havien de lle­gir, i que en sap par­lar amb parau­les pròpies, no caçades d’un cap de núvol, ben dibui­xa­des en unes línies que són un pri­mor de l’elegància. El paper res­pira, i, fins i tot (i això ja és el súmmum del vir­tu­o­sisme), en lloc de subrat­llar el títol de l’obra, l’escriu imi­tant la lle­tra cur­siva. Touché! Hi ha alum­nes i alum­nes, a fe de Déu! Si gai­rebé tot el que hi havia en el pri­mer exa­men era impos­tat (menys la brutícia i el caos), en aquest tot és de debò, sigui més o menys encer­tat. Perquè, sí, a vega­des els errors o les impre­ci­si­ons, si són autèntics, es poden arri­bar a esti­mar i tot.

No aca­baríem mai de dis­ser­tar sobre les mane­res d’expres­sar-se de la gent. A mi em fas­ci­nen, les modes lingüísti­ques: ¿qui cor­dons va adap­tar a la nos­tra llen­gua l’expressió posar en valor, posem per cas? ¿Era algú que havia patit un trauma d’infan­tesa amb el verb valo­rar? Durant una època, parlo de trenta anys enrere, els fun­ci­o­na­ris tenien una certa tirada a fer ser­vir el verb ende­gar, que no tenia carta de natu­ra­lesa en el llen­guatge del ciu­tadà ras. Ara és molt pit­jor: aquest argot de la burocràcia i del peri­o­disme, obscè de tan lleig, ha estès d’una manera tota­litària el verb imple­men­tar. Una moda, com gai­rebé totes, que ve de l’anglès. Com és ara l’ús del verb apli­car en el sen­tit de sol·lici­tar. Si saps una mica d’anglès et serà molt més fàcil enten­dre segons quin català cool dels nos­tres dies. I, de retruc, també capir com de pre­vi­si­ble i irre­pa­ra­ble és l’estultícia humana.

El pene­trant Fer­ran Sáez Mateu —que, en els seus lli­bres, no s’està mai de fer refle­xi­ons de caràcter meta­lingüístic— ho va dei­xar escrit en el titu­lat La vida aèria (2019): “Si fos un xaiet que s’ali­menta en els verds prats dels llocs comuns ara diria: som el que cami­nem, i després faria ser­vir el verb imple­men­tar o el plu­ral siner­gies, i uti­lit­za­ria també l’expressió zona de con­fort. O tot alhora”. Bravo, Fer­ran! Jo, com ell, també tinc la flaca de fixar-me en aques­tes modes absur­des que s’impo­sen sense que ningú hi objecti res, perquè l’ésser humà és, per natu­ra­lesa, gre­gari. Entre, sobre­tot, mol­tes d’aques­tes dones que hem con­vin­gut a dir-ne empo­de­ra­des (m’estal­vio de dir res sobre el terme, que revela com en som, de babaus, els usu­a­ris lingüístics), és habi­tual sen­tir que alguna cosa els res­sona o que algun motiu de segu­re­tat els és casa. Però, de totes, l’expressió que em fa més ràbia és aque­lla que diu: “Pensa que ara mateix et parlo des d’un lloc que no és ben bé el dels sen­ti­ments, sinó el de la raó”. ¿Per què calia fer referència a un lloc que no és cap lloc? Podria repli­car-hi, fent ús d’un altre modisme lamen­ta­ble, que està a punt d’explo­tar-me el cap.

Mol­tes de les dones que usen aques­tes expres­si­ons són peri­o­dis­tes. Des de fa un temps, s’han ado­nat que calia rei­vin­di­car les mares, i és per això que, dar­rere el cognom patern, afe­gei­xen el de la mare. És real­ment just i neces­sari, penso jo. Fa vint-i-vuit anys, la mare dels meus fills i un ser­vi­dor ja ens ho vam plan­te­jar, això, i vam ini­ciar una cam­pa­nya mediàtica per fer veure aquest dis­ba­rat de la nos­tra tra­dició. Això sí, ho vam fer d’una manera radi­cal i no mera­ment deco­ra­tiva (i gregària): la meva filla du el cognom de la mare, pri­mer (i el meu, tot seguit). Us ho reco­mano, pares inci­pi­ents: com a rei­vin­di­cació del paper fona­men­tal de les mares en la vida humana és una acció diàfana, de tan mili­tant com és. Fent-ho així, sí que la mare és, de debò, casa. Física­ment i moral.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia