Aquest article no és casa

Per edat i per lec­tu­res acu­mu­la­des, un ha dei­xat de ser mesell en deter­mi­nats aspec­tes de la vida. Tinc davant una pila d’exàmens per cor­re­gir dels meus alum­nes. En prenc un a l’atzar: per la pèssima pre­sen­tació –una lle­tra nefanda, les rat­lles tor­tes, els mar­ges ine­xis­tents, una rat­llada cada cinc parau­les–, només per això, ja sé per on ani­ran els trets. Vull dir, la nota. No falla: acos­tuma a haver-hi una cor­res­pondència gai­rebé abso­luta entre la dei­xa­desa i la manca de cri­teri i de raons. En pic em poso a cor­re­gir, tot inten­tant des­xi­frar aque­lla lle­trota il·legi­ble, hi ha una cosa que encara m’indigna més: la cri­a­tura ha fet ser­vir tot d’expres­si­ons postis­ses, caçades de la dita intel·ligència arti­fi­cial, i les ha anat incrus­tant en unes fra­ses que no tenen cap mena de sen­tit. Una cala­mi­tat, en defi­ni­tiva.

Encara no m’he recu­pe­rat d’una impressió tan des­co­rat­ja­dora, que em poso a cor­re­gir l’exa­men que hi havia sota d’aquell: ara és el d’una noia que es veu clara­ment que ha lle­git el lli­bre que havien de lle­gir, i que en sap par­lar amb parau­les pròpies, no caçades d’un cap de núvol, ben dibui­xa­des en unes línies que són un pri­mor de l’elegància. El paper res­pira, i, fins i tot (i això ja és el súmmum del vir­tu­o­sisme), en lloc de subrat­llar el títol de l’obra, l’escriu imi­tant la lle­tra cur­siva. Touché! Hi ha alum­nes i alum­nes, a fe de Déu! Si gai­rebé tot el que hi havia en el pri­mer exa­men era impos­tat (menys la brutícia i el caos), en aquest tot és de debò, sigui més o menys encer­tat. Perquè, sí, a vega­des els errors o les impre­ci­si­ons, si són autèntics, es poden arri­bar a esti­mar i tot.

No aca­baríem mai de dis­ser­tar sobre les mane­res d’expres­sar-se de la gent. A mi em fas­ci­nen, les modes lingüísti­ques: ¿qui cor­dons va adap­tar a la nos­tra llen­gua l’expressió posar en valor, posem per cas? ¿Era algú que havia patit un trauma d’infan­tesa amb el verb valo­rar? Durant una època, parlo de trenta anys enrere, els fun­ci­o­na­ris tenien una certa tirada a fer ser­vir el verb ende­gar, que no tenia carta de natu­ra­lesa en el llen­guatge del ciu­tadà ras. Ara és molt pit­jor: aquest argot de la burocràcia i del peri­o­disme, obscè de tan lleig, ha estès d’una manera tota­litària el verb imple­men­tar. Una moda, com gai­rebé totes, que ve de l’anglès. Com és ara l’ús del verb apli­car en el sen­tit de sol·lici­tar. Si saps una mica d’anglès et serà molt més fàcil enten­dre segons quin català cool dels nos­tres dies. I, de retruc, també capir com de pre­vi­si­ble i irre­pa­ra­ble és l’estultícia humana.

El pene­trant Fer­ran Sáez Mateu —que, en els seus lli­bres, no s’està mai de fer refle­xi­ons de caràcter meta­lingüístic— ho va dei­xar escrit en el titu­lat La vida aèria (2019): “Si fos un xaiet que s’ali­menta en els verds prats dels llocs comuns ara diria: som el que cami­nem, i després faria ser­vir el verb imple­men­tar o el plu­ral siner­gies, i uti­lit­za­ria també l’expressió zona de con­fort. O tot alhora”. Bravo, Fer­ran! Jo, com ell, també tinc la flaca de fixar-me en aques­tes modes absur­des que s’impo­sen sense que ningú hi objecti res, perquè l’ésser humà és, per natu­ra­lesa, gre­gari. Entre, sobre­tot, mol­tes d’aques­tes dones que hem con­vin­gut a dir-ne empo­de­ra­des (m’estal­vio de dir res sobre el terme, que revela com en som, de babaus, els usu­a­ris lingüístics), és habi­tual sen­tir que alguna cosa els res­sona o que algun motiu de segu­re­tat els és casa. Però, de totes, l’expressió que em fa més ràbia és aque­lla que diu: “Pensa que ara mateix et parlo des d’un lloc que no és ben bé el dels sen­ti­ments, sinó el de la raó”. ¿Per què calia fer referència a un lloc que no és cap lloc? Podria repli­car-hi, fent ús d’un altre modisme lamen­ta­ble, que està a punt d’explo­tar-me el cap.

Mol­tes de les dones que usen aques­tes expres­si­ons són peri­o­dis­tes. Des de fa un temps, s’han ado­nat que calia rei­vin­di­car les mares, i és per això que, dar­rere el cognom patern, afe­gei­xen el de la mare. És real­ment just i neces­sari, penso jo. Fa vint-i-vuit anys, la mare dels meus fills i un ser­vi­dor ja ens ho vam plan­te­jar, això, i vam ini­ciar una cam­pa­nya mediàtica per fer veure aquest dis­ba­rat de la nos­tra tra­dició. Això sí, ho vam fer d’una manera radi­cal i no mera­ment deco­ra­tiva (i gregària): la meva filla du el cognom de la mare, pri­mer (i el meu, tot seguit). Us ho reco­mano, pares inci­pi­ents: com a rei­vin­di­cació del paper fona­men­tal de les mares en la vida humana és una acció diàfana, de tan mili­tant com és. Fent-ho així, sí que la mare és, de debò, casa. Física­ment i moral.