Esquerranosos

Així, en plural, perquè a l’hora de votar convé no casar-se sempre amb un mateix partit, espigolar entre les diferents ofertes i optar per les que puguin decantar majories i formar governs, aquí i allà. Encara que a vegades aquí passin coses tan surrealistes que sembli el més enllà. Ser d’esquerres no vol dir insultar els que són de dretes, tampoc a l’inrevés, sinó demanar-los que com a mínim no entabanin la gent i s’identifiquin com el que són. L’insult no és mai cap argument contra l’adversari, més aviat desqualifica aquell que l’expectora. És clar que al llarg del temps les esquerres han decebut, què hi farem. Tal com diu un veterà sindicalista amic meu, el problema de les esquerres és que sempre són divisibles entre elles. Els socialistes –d’aquí i d’allà– van fer caure el mite que les esquerres eren incorruptibles, després va venir el patriarca convergent a reclamar el pòdium amb la confessió dels seus pecats andorrans. “Esquerranós”, quin adjectiu més maco, que bé que sona! Per a un esquerranós decebut, però, hi ha una bona recepta per recuperar la fe: llegir o escoltar qualsevol de les entrevistes de l’expresident de l’Uruguai Pepe Mujica. Sobretot aquestes últimes, ara que enfila amb dignitat i valentia el final dels finals després d’haver renunciat al tractament contra el càncer terminal que pateix. Continua vivint en una casa modesta, gairebé una barraca, on ja vivia quan era president. Quan els periodistes li deien que resultava estrany entrevistar un governant en un habitatge així, ell contestava: “La culpa que resulti estrany la tenen els altres presidents. Si ets president de tots no pots viure com viu una minoria, en un palau.” A prop dels noranta continua tocant de peus a terra sense abandonar la utòpica aspiració de deixar un món millor del que va trobar, convençut que la igualtat consisteix a “no voler ser més que els altres”. Cada frase d’aquest republicà que anava al Parlament en moto i que va ser dels primers diputats a renunciar a la corbata és una lliçó mobilitzadora. Jo destaco aquesta: “L’autèntica militància d’esquerres no és sacrificar-se vivint amb poca cosa, és que t’agradi viure així i que a sobre ho celebris.”