Mitja víctima

Durant molt de temps, la Bàrbara va viure amb una estranya vergonya el fet d’haver patit un abús sexual. Li costava posar nom al fet en si, i ella mateixa no tenia clar si era legítim identificar-se com a víctima. Perquè no li havien pegat ni l’havien amenaçada de mort. Perquè, malgrat haver estat agressiu i invasiu, no havia estat una violació en el sentit convencional del terme, de penetració penis-vagina. Sentia que, com que a altres dones els han passat coses molt pitjors, fer servir els mateixos termes que elles era posar-se en un lloc que no li corresponia del tot. Una mena de síndrome de la impostora, també en això.

I el que més la removia: per què no havia estat capaç d’aturar-ho? La culpa, sempre la culpa. “Per què no vas fer res? Per què no vas fer res?” El dolor, la incomoditat, la incomprensió, la por i el trauma fets un remolí que no hi havia manera de parar. I aquesta gran responsabilitat, tan injusta: ella, que era una noia jove, que no hauria de tenir altres preocupacions que les de tirar endavant la seva vida, la feina, la família, els amics, els amors i els somnis, es va veure obligada a pair una agressió i intentar entendre les raons d’aquell home que va decidir sotmetre-la, fer el que volgués amb el seu cos com si només fos un tros de carn i, sobretot, entendre’s a ella mateixa. Per què va dubtar de la seva percepció quan es va adonar que allò que estava passant no era normal (“Dec estar interpretant malament la situació”)? Per què el seu cos es va tornar de granit i no va saber com insuflar-li vida? Per què no va ser capaç de demanar ajuda? Com que les nenes no neixen amb un màster sobre violència masclista sota el braç, hi ha moltes coses que va haver d’aprendre després. Si hagués nascut amb un màster sota el braç, hauria tingut capacitat d’identificar la situació abans, però segurament tampoc hauria pogut reaccionar gaire millor quan s’hi va trobar a causa de la sorpresa i la por. Perquè, per sort, la majoria de persones viuen amb la confiança que la gent porta bones intencions. I comprovar que no és així et pot deixar glaçada, gairebé de manera literal. I quan deixes de ser de granit, o de glaç, et fas a bocins i et pot costar molt reconstruir-te.

La Bàrbara de què parlo és Bàrbara Mestanza, cantant, actriu i dramaturga, que, uns anys després de l’agressió, ha aconseguit agafar el patiment i transformar-lo en una obra de teatre, Sucia, que s’ha presentat recentment a l’Espai Texas de Barcelona. Quan arribes a la sala i seus és com si et deixessin a dalt de tot d’una muntanya russa i et donessin una empenteta: les emocions van amunt i avall; en alguns moments, rius i en d’altres, se t’encongeix l’estómac. I, quan s’acaba l’obra, no s’acaba de debò, perquè les coses que s’hi plantegen segueixen fent-te ballar el cap.

Per casualitat, el dia abans d’anar a teatre havia acabat de llegir el llibre Trist tigre, de la francesa Neige Sinno, en què tracta sobre l’abús sexual infantil a partir de la seva experiència, ja que va ser víctima del marit de la seva mare des que era una nena. Aquest llibre, que ha tingut un grandíssim èxit, és dur, interessant i valent i s’atreveix a tocar temes molt inquietants: com n’és de fàcil traspassar la línia de l’abús –un segon pot tenir conseqüències catastròfiques i irreparables–, l’argumentació tramposa dels agressors, la reacció de la família, que no sempre està a l’altura, i els efectes reals de denunciar. I la injusta i feixuga responsabilitat que es carrega quan el violador és membre o algú molt proper a la família: la víctima aviat entén que té un botó vermell i que, quan el premi per explicar el que li està passant, el món tal com el coneix la gent que estima canviarà per sempre, i se’n sent responsable.

Com en l’obra de Mestanza, al llibre no només hi ha relat personal, sinó que en alguns casos les reflexions es reforcen amb la visió de persones expertes. Així entenem millor aquestes situacions que s’expliquen molt més des de l’ànsia de dominació i de poder que no pas de desig sexual. I per si algú té la temptació de pensar, encara avui, que són casos aïllats, us faré un espòiler terrible sobre l’obra Sucia: a l’entrada, reparteixen un codi QR que dona accés a una enquesta. Poc abans d’acabar l’obra, es projecta en una cortina de la sala la dada d’assistents que diuen que han patit alguna agressió sexual. El dia que hi vaig anar jo, de les quasi 200 persones que hi havia a la sala, 43 havien respost que sí. Quaranta-tres.