Mancats d’aigua

He sen­tit molts cops que els peri­o­dis­tes hem de “fer car­rer” per assa­ben­tar-nos dels pro­ble­mes d’avui. Però no en fem prou tre­pit­jant l’asfalt de la ciu­tat per saber qui­nes coses negui­te­gen la gent. Al camp, a la mun­ta­nya o al bosc tro­ba­rem no poques masies, cases aïlla­des i entorns gai­rebé des­ha­bi­tats que merei­xen ser escol­tats. Un cas que reflec­teix la Cata­lu­nya rural que malda per no morir-se és a la masia El Por­tell de Gurb, a Osona, on una família afronta la sequera, el canvi climàtic, el risc d’incendi, la manca d’aigua i l’oblit de l’admi­nis­tració.

Quan l’any 1992, en Josep Ramon Redorta i la Teresa Fernández, tots dos pro­fes­sors a Vic, es van casar, van anar a viure a El Por­tell, un mas del 1231, decla­rat patri­moni cul­tu­ral i situat dins d’un espai d’interès natu­ral. La pare­lla va inver­tir a la masia, on ha nas­cut i cres­cut la seva filla. En Josep, pro­pi­e­tari per herència fami­liar, avui ja està jubi­lat però no para de fer gestió fores­tal per mini­mit­zar el risc de foc. La Teresa, que con­ti­nua tre­ba­llant de docent d’ins­ti­tut, és la titu­lar d’una explo­tació agrària que pels greus pro­ble­mes de manca d’aigua només dona per a con­reu de secà.

Tan sols tenen aigua d’una cis­terna, els pous estan secs i els últims anys han hagut de por­tar-los aigua amb cami­ons. Quan van esta­blir-se al mas, tenien una bassa antiin­cen­dis d’un milió de litres. Aquesta reserva els per­me­tia, a més, dei­xar els seus camps a un rama­der per pas­tu­rar, cosa avui invi­a­ble. Els pro­ble­mes han cres­cut des de l’extinció d’un incendi el 2006, quan un helicòpter va tren­car la lona de la bassa fins a dei­xar-la inser­vi­ble. L’asse­gu­rança no ho va cobrir. El jut­jat de Saba­dell va con­dem­nar l’empresa d’helicòpters a pagar-los 6.711 euros, però l’Audiència de Bar­ce­lona va revo­car la pena i ningú l’ha repa­rat.

En el pres­su­post par­ti­ci­pa­tiu del 2024, l’Ajun­ta­ment va deses­ti­mar un pro­jecte de 24.000 euros per fer un dipòsit. L’alcalde Josep Casas­sas no vol entrar en polèmica i admet que l’obra de tres quilòmetres per con­nec­tar-se a la xarxa és cara per a un par­ti­cu­lar, però, com que la zona no és urba­nit­za­ble, jus­ti­fica que el muni­cipi no ho pagui. Men­tres­tant, Redorta diu que va a dut­xar-se a Vic per estal­viar. “A casa fem un con­sum ultra­aus­ter de l’aigua, com al desert”, diu el pro­pi­e­tari, crític amb la “mirada infan­til” de l’Ajun­ta­ment cap al medi, ja que només pensa a fer-hi acti­vi­tats i s’oblida del mas. Té una llista de quei­xes: la mas­si­fi­cació de visi­tants que apar­quen cot­xes als camps, l’aug­ment de pins morts, les cur­ses d’Xtrem­Bike i el perill de foc per la bai­xada de teies al cas­tell de Gurb. Des de la pandèmia cada cop més pas­se­jants van a la creu de Gurb i pas­sen per casa seva o els arren­quen els cade­nats.

En Josep té raons com els page­sos mobi­lit­zats per expli­car-nos per què la Cata­lu­nya rural s’està bui­dant. La nova llei de muni­ci­pis rurals d’aquest 2025 pot­ser aju­darà els micro­po­bles, però no els qui viuen en masies. Els habi­tants del mas La Noguera, ben a prop, ja han mar­xat.