Carnestoltes del vuit-cents

Encara que el cos­tum sigui molt antic, l’embran­zida del Car­na­val bar­ce­loní es pro­du­eix quan la ciu­tat salta les mura­lles, el pas­seig de Gràcia es con­ver­teix en punt de reunió i cen­tre d’espec­ta­cles, és inau­gu­rat el tren de Mataró i, en resum, Bar­ce­lona no tan sols s’eixam­pla física­ment, sinó que trenca els mot­lles de les for­mes de vida fami­liar i social.

Els dos grans per­so­nat­ges pro­mo­tors del Car­nes­tol­tes bar­ce­loní foren Fructuós Canonge i Sebastià Junyent, i és curiós que tots dos es gua­nyes­sin la vida “amb els peus”. Fructuós Canonge era “capità d’enllus­tra­dors”, per dir-ho així, i tenia a les seves ordres una colla de xicots –que ell ano­me­nava “els meus satèl·lits”– dedi­cats a aquest ofici. El mateix Canonge explica en uns ver­sos com posà en marxa el nou car­na­val bar­ce­loní: “La broma car­na­va­lesca / veient freda, un dia, i pobra, / encara que el gall no em sobra, / vaig dei­xar prest lo tre­ball / i cri­dant els meus “satèl·lits” / que són minyons de “pun­ti­llu”, / los digué: “muc­hac­hos, bri­llu, és precís deixà el ras­pall”.

Sebastià Junyent era espar­de­nyer, i quan es con­vertí en l’ànima del Car­nes­tol­tes fou cone­gut arreu amb el nom de “l’espar­de­nyer del Born”.

Ens costa d’ima­gi­nar-nos, avui, l’enorme gresca de les arri­ba­des i els enter­ra­ments del Car­nes­tol­tes del segle pas­sat. Un any, al ball del dilluns, el Car­nes­tol­tes es va posar malalt i acu­di­ren al seu palau del Born met­ges armats amb xerin­gues colos­sals. Quan morí, es va engan­xar a les can­to­na­des el tes­ta­ment del difunt, i el poble assistí a un enter­ra­ment fantàstic, amb qua­tre mil per­so­nes dis­fres­sa­des: con­tra­ban­dis­tes, sol­dats romans, com­parsa de cui­ners, gent amb frac, rates-pinya­des amb fana­lets, que feien sonar cam­pa­ne­tes i duien un bacallà per penó, un carro que repre­sen­tava una farmàcia, un altre amb un gran porró de vidre, vol­tat de qua­tre cane­lo­bres que eren qua­tre grans ampo­lles de xam­pany… no aca­baríem mai.

Això pas­sava el 1859, i, a l’enter­ra­ment de l’any següent, hi par­ti­cipà tot Bar­ce­lona. La sim­ple enu­me­ració d’algu­nes colles evoca tota una època: xine­sos, boigs, màgics, astròlegs amb cucu­ru­lla al cap, rabins, moros, apa­ga­llums, cala­ve­res, un cor d’àngels les ales dels quals eren ven­talls de cuina… I entre un cen­te­nar de car­ros­ses que repre­sen­ta­ven els temes més diver­sos –per exem­ple: uns joves asse­guts a taula men­ja­ven de debò, ser­vits per cri­ats amb lliu­rea– les que sati­rit­za­ven la vida muni­ci­pal i política. Perquè el Car­nes­tol­tes era també una pla­ta­forma crítica dels cos­tums i els per­so­nat­ges del moment. Vull aca­bar copi­ant alguns bans que es repar­tien: “Ningú no por­tarà cap dis­fressa inde­cent. Això pri­varà de venir amb els ves­tits que usen a mol­tes senyo­res que en tenien ganes”… I el que diu: “Serà per­se­guit sense con­tem­pla­ci­ons qui robi una malla. A qui sàpiga fer-se ric empo­brint-ne una dot­zena no se li farà res, perquè d’alguna cosa han de valer el talent i l’astúcia”. Fa més de cent anys…