Galeries

Hi ha un projecte per a “remodelar” una part de l’illa Pelai-Plaça de Catalunya-Bergara, per tal de “dignificar” l’últim tram de carrer de Pelai. No és la primera proposició, i ja veurem si aquesta d’ara tira endavant o s’encalla, d’acord amb els criteris dels experts i dels veïns.

Com que algú torna a voler reedificar aquests solars, em penso que jo també tinc dret a recordar allò que ja vaig dir fa anys, quan ens volien convèncer que aquest tros de carrer de Pelai des del qual es veuen les galeries de les cases del carrer de Bergara és molt “lleig”. Jo ho matisaria: “està” molt lleig. No ho “és”. Cal defensar les galeries de l’Eixample, que al cap de gairebé un centenar d’anys són encara, al meu entendre, una solució moderna. Si em feien triar entre la majoria de façanes al carrer que s’han alçat durant molts anys i les “façanes posteriors”, o sigui les galeries, que hem heretat de les acaballes del segle passat, o del començament del que vivim, donaria el meu vot a les galeries.

La senzillesa de línies, la sòbria i funcional combinació dels muntants i les columnes de ferro amb les superfícies de vidre tenen una discreció, una elegància i una validesa indiscutibles. L’únic factor negatiu és l’abandonament. El panorama d’aquest tros de carrer de Pelai ens sembla lleig perquè és el panorama de la deixadesa. Moltes ciutats del nord presenten agradabilíssimes façanes de galeries. El que passa és que, les nostres, no les hem restaurades pràcticament mai. Imaginem-nos aquestes calumniades galeries de Pelai rejovenides amb pintura fresca i alegre, de manera que torni a perfilar-se la línia, tan pura, de la seva estructura i se’n pugui admirar l’ordre i l’harmonia; amb una mica de bona voluntat, aquesta “restauració mental” ens donarà un resultat sorprenent.

Posats a imaginar, fem un curiós –i teòric– experiment: agafem un tros de carrer de l’Eixample que encara no hagi estat nunyes-navarrat i girem les cases a l’inrevés. És a dir, posem a la banda dels patis interiors les façanes amb balcons, i convertim totes les galeries en línia de façana al carrer. Haurà desaparegut de la nostra vista el caos dels balconets i dels balconassos, dels guixos falsament hel·lènics, els frontis i els medallons, l’anàrquica exhibició, vaja, dels capricis dels propietaris i les arbitrarietats dels arquitectes.

Apareixerà aleshores una superfície ordenada, lògica, i la visió del carrer serà molt més sedant. L’Eixample tindria el caràcter de monument d’una època, molt atractiu… sempre, és clar, que les galeries estiguessin pintades i netes. Durant molts anys hem deixat que el ferro es rovellés i la fusta es podrís. Potser ja no som capaços de “veure” les nostres galeries tal com demana la qualitat del seu disseny, i l’únic que se’ns acudeix és tapar-les.