Son tronat

Quan no dormo bé no ser­veixo ni per estar ama­gada, una expressió de l’amiga Mireia que sem­pre m’ha des­cor­dat el riure. Si a banda de no dor­mir, tu mateixa t’has impo­sat uns hora­ris més res­trin­gits que un pre­so­ner de Guantánamo, la cosa es fa mun­ta­nya amunt. Si, per aca­bar-ho d’ado­bar, dorms amb cinc gats que saben situar-se estratègica­ment en les cavi­tats del teu cos —entre els braços, dar­rere de les cames, al cla­tell, al solc del coll, damunt dels peus— anem direc­tes a bingo. No vull dor­mir vint hores com un rat­pe­nat, només fal­ta­ria, però tam­poc tres o qua­tre com l’ele­fant africà. Dor­mir poc i mala­ment és com inten­tar car­re­gar el mòbil sense endo­llar-lo: pots pen­sar que estàs pre­pa­rat, però al final et que­des sense bate­ria just quan més ho neces­si­tes. Ben mirat, tenir un son tro­nat és una forma d’art: l’art de pas­sar la nit donant vol­tes com un plat a la taula d’un bufet lliure. Te’n vas a dor­mir deci­dida a des­can­sar —la infusió que prens mitja hora abans ho diu ben clar, en lle­tra majúscula, seri­osa, pura veri­tat: DORM BÉ—. Però a l’ins­tant et des­per­tes pen­sant en tot i en res, des de la manta que s’ha trans­for­mat en ene­mic fins al mis­teri de per què exis­teix un deter­gent específic per a la roba blanca. Collo­na­des imper­ti­nents. Les ove­lles que comp­tes ja no sal­ten, són coi­xes i ara es dis­tre­uen a Ins­ta­gram mirant vídeos de gatets que can­ten cançons gràcies a la IA i a l’estu­pi­desa humana en pro­gressió aritmètica. Al matí, quan et mires al mirall de pas­sada perquè no et sobre­vin­gui un esglai, hi veus la imatge d’un monjo zen que encara no ha tro­bat la pau després de dècades de bus­car-la.