Amb Pallach no hauria passat

Tinc mol­tes ganes de lle­gir la bio­gra­fia de Josep Pallach que ha escrit Joan Safont i que just s’ha pre­sen­tat aquesta set­mana davant d’una nodrida repre­sen­tació de polítics molt diver­sos. La meva gene­ració ja no vam conèixer Pallach però durant dècades vam sen­tir repe­ti­da­ment fra­ses pro­nun­ci­a­des en to de lament com ara “Això amb Pallach no hau­ria pas­sat” i també “Ai, si Pallach fos viu!”, com can­ten els Mis­hima. Pallach exer­cia una manera de fer política amb volun­tat d’entesa i sense dog­ma­tis­mes, i repre­sen­tava una síntesi dels valors cata­la­nis­tes, repu­bli­cans i soci­al­demòcra­tes. Què hau­ria pas­sat si no s’hagués mort l’any 1977? Hau­ria estat capaç d’evi­tar la deriva espa­nyo­lista del PSC? Ell defen­sava que el PSC havia de ser un par­tit d’estricta obediència cata­lana, i que amb el PSOE s’hi havia de tenir una relació d’igual a igual, mai de sub­or­di­nació. Quan se li adver­tia que si no ingres­sava al soci­a­lisme espa­nyol no tin­dria ajuda econòmica per afron­tar el procés de retorn a la democràcia després de la dic­ta­dura deia: “El PSOE no té res a fer a Cata­lu­nya; cal un par­tit soci­a­lista català per gover­nar des de la Gene­ra­li­tat.” Pot­ser és per això que els seus no l’han rei­vin­di­cat, o ho han fet amb la boca petita. Va ser ine­vi­ta­ble pen­sar en Pallach quan el PSC va ava­lar el 155. És ine­vi­ta­ble pen­sar en Pallach davant la imatge de Sal­va­dor Illa assis­tint a la des­fi­lada mili­tar del 12 d’octu­bre o quan defensa que la Guàrdia Civil s’inte­gri al sis­tema català d’emergències. Per desgràcia, el PSC ens dona massa motius per pen­sar en Pallach i cer­ti­fi­car que, com diu la savi­esa popu­lar, “això amb Pallach no hau­ria pas­sat”.