La casa estreta

Hi ha una emergència naci­o­nal. Bé, de fet, n’hi ha més d’una, però si hi ha un pro­blema social que pre­o­cupi a parts iguals la ciu­ta­da­nia i la classe política és la qüestió de l’habi­tatge, amb uns preus des­bo­cats pro­ducte d’un evi­dent dèficit legis­la­tiu sobre el sec­tor i la falta d’una oferta potent de pisos soci­als que faci de con­trapès en la dinàmica infla­ci­o­nista del mer­cat que sem­bla no tenir atu­ra­dor.

L’emergència s’ha con­ver­tit en com­promís polític de l’actual govern de la Gene­ra­li­tat, que està pas­sant el ras­clet pel ter­ri­tori a la recerca de com­pli­ci­tats i ter­renys muni­ci­pals on poder-hi cons­truir habi­tatge públic, amb el propòsit d’incre­men­tar en 50.000 l’oferta en l’horitzó del 2030. Ter­reny, aquesta és la paraula, perquè el que sobre­tot es neces­sita és sòl on poder cons­truir-hi.

Hi ha un edi­fici a la ciu­tat de Bar­ce­lona, una casa sin­gu­lar, dife­rent de la resta, que demos­tra fins a quin punt es pot cons­truir en espais on, apa­rent­ment, sem­bla inver­sem­blant fer-ho. Es tracta d’un edi­fici que no té ni nom ni lli­natge, com sí que passa amb altres cases de Bar­ce­lona iden­ti­fi­ca­des amb el pro­hom que les va fer cons­truir o les va adqui­rir, com al Milà, la Burés o la Batlló. En aquest cas l’edi­fici no té vocació de palau i tam­poc hi ha cap per­so­na­li­tat dar­rere, sim­ple­ment deu ser cone­gut com la casa estreta, la casa més estreta de Bar­ce­lona. Aquest és el sor­pre­nent títol que cal donar a un bloc que té una façana de 34 metres de llarg i una fondària de només 2 metres i 67 centímetres, que són les dimen­si­ons mínimes reque­ri­des d’ample per a una estança. Una casa cons­truïda el 1930 en un solar allar­gas­sat de només 90 metres qua­drats.

L’edi­fici és al número 6 del pas­satge Pla, que uneix els car­rers de Girona i Bruc i dis­corre paral·lel a Aragó. El pas­satge Pla té dos trams, amb el mer­cat de la Con­cepció al mig, i la casa estreta es troba al cos­tat de Girona. El fet que aquesta àrea de l’Eixam­ple s’hagi paci­fi­cat com a zona de via­nants faci­lita una con­tem­plació més neta dels edi­fi­cis que hi tenen façana, també el de la casa estreta.

D’entrada, l’obser­vació del bloc des­con­certa perquè, vist des del pas­satge del Mer­cat, amb la casa que hi té cons­truïda a tocar una mica enre­ti­rada, sem­bla ben bé que hi hagi hagut un esfon­dra­ment i hagi que­dat dem­peus només la façana, de tant minúscul que és el late­ral. La casa estreta té cinc pisos i, quan s’entra al por­tal, després de fer una passa ja s’arriba al pri­mer esglaó de l’escala que s’enfila amunt. Cada replà té dues por­tes i als pisos petits i allar­gas­sats, de tan sols 40 metres qua­drats, hi han arri­bat a viure famílies sen­ce­res de sis mem­bres amb pares, avis i nets, segons recor­den els vete­rans del lloc que tenen memòria.

La casa estreta és quasi cen­tenària, però a la ciu­tat ja ve de molt abans la fórmula per cons­truir habi­tat­ges de dimen­si­ons reduïdes, com és el cas dels quarts de pisos de la Bar­ce­lo­neta. Molt després, en ple segle XXI, s’ha expe­ri­men­tat amb èxit reci­clant i api­lant con­te­ni­dors de vai­xell per fer blocs amb apar­ta­ments tan dig­nes com petits, encara més petits que els de la casa estreta.

De fórmu­les i solars n’hi ha, fins i tot d’inver­sem­blants. Cal tro­bar-los i edi­fi­car-hi, estre­nyent preus i no els pisos, fent pos­si­ble que l’habi­tatge sigui negoci per a qui cons­tru­eix però no ruïna per als que hi viuen.