Desperta’t, Europa

Yulia Dov­go­pola viu des de fa tres anys amb el cor ado­lo­rit. Tot i resi­dir a milers de quilòmetres del seu país natal, aquesta bar­ce­lo­nina d’Ucraïna és una víctima més de la guerra des­en­ca­de­nada per l’afany impe­ri­a­lista de Vladímir Putin. Un neguit que ha estat doble, pel con­flicte bèl·lic en si i perquè el pare de Dov­go­pola, Vasyl, va optar per que­dar-se a viure a Kíiv, mal­grat les difi­cul­tats pròpies de la guerra per dur una vida nor­mal. El pati­ment per la sort que podia córrer el seu pare es va aca­bar el dia de Sant Jordi de l’any pas­sat; aquell dia el senyor Vasyl Dov­go­pola va tras­pas­sar a l’edat de 81 anys, però la guerra es va que­dar i el dolor de la Yulia per la dis­sort del seu país roman.

Aquest dilluns farà tres anys de l’inici de la invasió russa a Ucraïna i l’ani­ver­sari s’esdevé en un moment en què la irrupció del nou pre­si­dent dels Estats Units, Donald Trump, en el tau­ler polític inter­na­ci­o­nal sem­bla haver cap­gi­rat l’esce­nari de forma per­versa, tan per­versa que ara es vol pre­sen­tar tot ple­gat amb la lògica que “la culpa és de la víctima i no de l’agres­sor”. Ho diu amb ràbia la Karina Feka, jove com­pa­tri­ota de Yulia, que recorda l’hor­ror dels bom­bar­de­jos rus­sos vis­cuts durant dues nits, al prin­cipi del con­flicte. Recorda el retru­nyir de les explo­si­ons i, encara més, el des­con­cert que va expe­ri­men­tar el dia després en cons­ta­tar que l’atac con­tra la població civil era igno­rat per la premsa inter­na­ci­o­nal.

És evi­dent que aquest petit colze de diari és insu­fi­ci­ent per enca­bir tant de pati­ment vis­cut per la gent d’Ucraïna, tanta injustícia. Pot­ser per això la comu­ni­tat d’aquest país resi­dent a Bar­ce­lona ha triat una avin­guda de dimen­si­ons impor­tants com és el pas­seig de Gràcia per recor­dar que la guerra ja fa tres anys que dura. Per aquest motiu s’ha con­vo­cat per diu­menge a la tarda una gran mani­fes­tació que ha de discórrer pel pas­seig moder­nista de la ciu­tat sota el lema Defen­sem la lli­ber­tat, una recla­mació que pren plena vigència perquè ser lliure no vol dir, només, fer o anar allí on es vul­gui, sense tra­ves ni impe­di­ments, sinó també viure sense impo­si­ci­ons exter­nes, encara menys si aques­tes venen pro­pug­na­des pel nou she­riff de Was­hing­ton.

I què vol Donald Trump? Doncs fer creure a la població dels Estats Units que la guerra és culpa d’Ucraïna, “que va ata­car pri­mer”, i que el seu pre­si­dent, Zelenski, és “un dic­ta­dor” que només té “el suport del 4% de la població” del seu país. Tres men­ti­des com tres hòsties que posen de mani­fest que les bom­bes també cauen ara sobre Ucraïna en forma de calúmnia del màxim man­da­tari dels Estats Units..

La res­posta dels ucraïnesos és clara: “Estem sal­vant la nació, Zelenski està sal­vant la nació, i per això la gent li fa cos­tat, i ara més que mai”, va dei­xar clar ahir la peri­o­dista Sasha Molok­tova en l’acte de pre­sen­tació de la mani­fes­tació. I un avís del que per­se­gueix la seva nació: “Volem la pau, no un apai­va­ga­ment.”

Diu­menge, pels car­rers de Bar­ce­lona es defen­sarà alguna cosa més que la lli­ber­tat d’Ucraïna. Els ucraïnesos tenen l’obli­gació de sal­var el seu país de Putin i ara de Trump, de la mateixa manera que la resta d’euro­peus s’han de defen­sar de les noves mane­res de fer política del she­riff de Was­hing­ton. Això és Europa, no el llunyà oest, i diu­menge Bar­ce­lona ha de dei­xar-ne constància.