Un xèrif nou a la ciutat

El cap de l’exèrcit suec va dir el 2012 que, en cas d’invasió, estaven en condicions de resistir només una setmana, i això si l’enemic tenia el detall d’atacar per un mateix punt. Encara que fa un any Suècia va entrar a l’OTAN i ja dedica el 2,14% del PIB a defensa, no haurà millorat gaire la cosa. Mentrestant, Espanya hi dedica només un despreocupat 1,28%, malgrat haver-se compromès fa deu anys a apujar-lo al 2%, com tots els altres països –n’hi ha set més que tampoc hi arriben–. Als EUA, que estan en el 3,38%, però que hi aporten gairebé dues terceres parts del pressupost, ja parlen d’apujar la inversió al 5%.

Aquesta és la Unió Europea que, quan s’apunta a una guerra, com ara contra Rússia, actua per país interposat, Ucraïna, que li ha tocat posar-hi el camp de batalla i els morts. Aquesta és la UE on en llocs com Espanya la mateixa gent de l’“OTAN, no; bases, fora” ara sosté “OTAN, sí; bases, més val no parlar-ne”. L’argument moral és impecable –cal defensar l’envaït i castigar l’invasor–, però és irreal i no s’ha fet servir mai, ni tan sols per alliberar la tercera part de Xipre –per cert, un estat de la UE–, ocupada pel turc des de fa mig segle. Al cap de tres anys de llençar-hi diners, i havent vist que les sancions que havien d’ensorrar l’economia russa més aviat han perjudicat els mateixos europeus, toca plegar veles i reconèixer la derrota.

Les elits de Brussel·les han passat de vendre fum amb retòrica triomfalista a remugar que Europa no s’ho mereix, això. Això és qualsevol cosa que contradigui la visió idíl·lica del futur econòmic i social que han promès a una ciutadania ensopida. Com diu De la Rochefoucauld, “hom no menysprea pas tots els qui tenen vicis, però sí tots els qui no tenen cap virtut”. Amb el problema afegit, en el cas d’Europa, que les virtuts que creu tenir les consideren defectes tots els altres. Aquest és el sentit del ruixat que el vicepresident americà, J.D. Vance, va deixar anar el 14 de febrer en la Conferència de Seguretat de Múnic. El diplomàtic alemany que la presidia es va posar a plorar en la cloenda, cosa que hauria quedat inversemblant en una obra de ficció; això diu molt del moment històric. Vance va afirmar que tenim uns valors comuns i que per defensar-los encara som en el mateix equip, però que “a vegades no és gaire clar què els ha passat a alguns dels guanyadors de la guerra freda”. No fa falta que ens ho digui un dirigent americà, perquè tots podem veure quina és la tendència: anul·lar eleccions quan els resultats no s’ajusten al que la cúpula dirigent comunitària espera; condemnar les alternatives polítiques que s’oposen al pensament únic; censurar opinions i comentaris que contradiuen els mitjans oficials; intervenir i fins i tot prohibir les xarxes socials que no puguin controlar. Tant de témer els electors, tant despotisme, tot sense el poble i a sobre contra el poble, justifiquen que Vance parli del “retrocés d’Europa en alguns dels seus valors més fonamentals”. Per això pregunta als països de la UE “com poden començar a pensar en qüestions pressupostàries si no saben què estan defensant en primer terme”.

No sembla que la identitat d’aquests països –certament complexa, discutible i conflictiva– sigui una prioritat, més aviat tot el contrari; quant a les fronteres, la idea és que no s’han de defensar, perquè resulta que som terra de pas, encara que tothom que ve s’hi queda; l’estabilitat social i l’ordre públic deuen haver esdevingut ideals d’altres temps; hem arribat a parlar del dret al paisatge, però ningú planteja el dret a la continuïtat social. La immigració de masses –no la lliure circulació– és un dels grans problemes d’Europa. Això no ha passat perquè sí, diu Vance, sinó que “és el resultat d’una sèrie de decisions conscients adoptades per polítics de tot el continent, i d’altres de tot el món, al llarg d’una dècada” –més aviat de dues o tres–. “Els ciutadans de totes les nostres nacions no es veuen a si mateixos com a animals ensinistrats o com a engranatges intercanviables d’una economia global.” Tot això, ho digui qui ho digui, Agamèmnon o el seu porquerol, J.D. Vance o un oportunista pescavots, són qüestions que ja no es poden amagar i que no es resoldran posant fora de la llei els discrepants. Continuem instal·lats en el conflicte entre els qui no són d’enlloc –les elits globalistes– i els qui són d’un lloc –el que resta dels pobles que foren.