El senyor que entra al bar

Un senyor entra en un bar. Es balan­ceja suau­ment, al compàs lent que mar­quen unes cames que li pesen com si esti­gues­sin fetes de plom. És fàcil ende­vi­nar que durant les hores prèvies s’ha exce­dit amb algun con­sum. No és que porti a sobre una copa de més, és que pro­ba­ble­ment n’ha injec­tat unes quan­tes a les venes que no li fan cap bé, tot i que ell deu pen­sar el con­trari. Pot­ser la seva vida, sense aquests exces­sos, és un autèntic femer. Qui sap si aquest estat pas­sat­ger, o pot­ser habi­tual, l’ajuda a des­ter­rar les penes acu­mu­la­des. Per l’aspecte dema­crat, no és gens sen­zill ende­vi­nar-li l’edat. Cin­quanta i molts? Sei­xanta i pocs? Amb alguna difi­cul­tat s’enfila al tam­bo­ret que hi ha engan­xat a la taula que queda lliure a prop de la porta d’entrada. S’evita així des­fi­lar entre les tau­les i cadi­res del local, un pas­seig que de pas­sada direm que també li evita sen­tir-se obser­vat per tots aquells que xer­ren amis­to­sa­ment. Deixa caure el cap sobre la paret, però molt a poc a poc. Tot en ell va al ralentí. Són les sis de la tarda, així que al dia encara li resta una bona estona fins a apa­gar-se. Aixeca la mà per cri­dar el cam­brer. Amb un tímid fil de veu li demana una copa de vi. El cam­brer lle­geix la situ­ació i li res­pon que no pot ser­vir-li el que demana perquè s’ha esgo­tat el vi i perquè no li faria cap bé, i l’home es con­forma amb la res­posta alhora que accepta el got d’aigua que el tre­ba­lla­dor, amb una ama­bi­li­tat excelsa, li deixa sobre la taula. L’home es queda allà asse­gut una bona estona, amb un ros­tre pen­sa­tiu, tot i que des­co­nec en què es pot pen­sar quan l’alco­hol t’ha posseït d’aquesta forma. El cam­brer assu­meix la doble funció: la de ser­vir la resta de cli­ents i la de tenir cura de l’home. Algú va dir, no recordo quan ni on, que en cap moment del dia se sen­tia sol, perquè sem­pre hi haurà un bar amb un cam­brer o una cam­brera dis­po­sats a fer-te com­pa­nyia.