Bàrbars, amargades i ‘ñordos’

Per als que estan con­vençuts que la gent no sap votar; que tro­ben que les dones són unes pesa­de­tes; que es dolen perquè ja no que­den cata­lans purs; que cre­uen que els polítics que hi han posat hores, presó i exili ho han fet per la pagueta; que pen­sen que tots els opi­na­dors tenen el cul llo­gat; que no tole­ren que vagis de pro­gre i alhora t’agradi viure bé; que qua­li­fi­quen de traïdoria qual­se­vol pacte amb els dels 155; que es dedi­quen a asse­nya­lar ñordos i boti­flers. Per a tots ells: no en som prou. No es tracta de ser pocs i bons. Es tracta de cons­truir un país on la gent vul­gui viure, tre­ba­llar i empènyer. D’incor­po­rar nous votants en un futur referèndum, de sumar nous par­lants a la nos­tra llen­gua. I no ho acon­se­gui­rem si con­ti­nuem eti­que­tant, menys­te­nint i insul­tant a les xar­xes soci­als i als espais de par­ti­ci­pació dels dia­ris. Perquè la lli­ber­tat d’expressió no és lli­ber­tat per insul­tar. Hi ha –o hi hau­ria d’haver– límits: el res­pecte pels drets humans i la dig­ni­tat de les per­so­nes. Farem un mal negoci si ens dedi­quem a excloure en comp­tes d’afe­gir. Les per­so­nes s’iden­ti­fi­quen voluntària­ment amb la nació i són les que la fan pos­si­ble. L’autèntica idea d’uni­tat en la defensa del país és que tot­hom hi vul­gui ser, no que par­tits inde­pen­den­tis­tes dife­rents es pre­sen­tin a les elec­ci­ons en una mateixa pape­reta. L’opinió defen­sada amb violència anul·la el debat i només te la com­pren els teus. És, doncs, bas­tant inútil.

A més dels ‘ñordos’, hi ha un altre col·lec­tiu diana: les dones. Que si són unes amar­ga­des, unes apro­fi­ta­des o unes escal­fa­bra­gue­tes que no paren de quei­xar-se. I penso que faríem bé d’escol­tar-les. Ves que algun dia, no gaire llunyà, el català deixi de par­lar-se perquè dei­xin de néixer cri­a­tu­res amb pos­si­bi­li­tats de par­lar-lo. Hauríem d’inten­tar enten­dre què està pas­sant, per molta man­dra que els faci a alguns. Sé el que costa pujar la família sense renun­ciar a la car­rera pro­fes­si­o­nal (i tenint la sort de comp­tar amb un home com­promès i uns pares que han exer­cit d’avis, que no tot­hom ho té). És un sacri­fici al qual mol­tes dones joves d’avui no estan dis­po­sa­des. No men­tre ho han de fer en un espai on els homes no fan renúncies –quan­tes expli­ca­ci­ons ha de donar l’alcalde de Girona per voler con­ci­liar–, men­tre el temps dedi­cat a les cures con­ti­nua repar­tit de forma tan desi­gual.

Amb pocs dies de diferència he sen­tit com una actriu extra­or­dinària que està tri­om­fant als sei­xanta recor­dava que quan es va que­dar emba­ras­sada li van dir que se li havia aca­bat la car­rera. He vist en una peça del TN com les científiques que lide­ren recer­ques poden posar en perill el finançament i l’esforç de tot l’equip per la baixa de mater­ni­tat. He lle­git Mercè i Joan, d’Eva Comas-Arnal, un relat magnífica­ment docu­men­tat sobre la història d’amor entre la Rodo­reda i l’Obi­ols. Em va cri­dar l’atenció que, en arri­bar al cas­tell de Roissy i orga­nit­zar la intendència, van deci­dir que les dones es farien càrrec de la roba dels homes. Total, que allà esta­ven un grup d’intel·lec­tu­als escri­vint i man­te­nint el lle­gat de la Gene­ra­li­tat repu­bli­cana, però a elles, a més a més, els tocava ren­tar calçotets i sar­gir mit­jons. Avui, gai­rebé un segle després, m’ima­gino la Rodo­reda dient-los “que us moqui la iaia”. Perquè la situ­ació ha evo­lu­ci­o­nat, sí, però les cures con­ti­nuen sent res­pon­sa­bi­li­tat clara de les dones arreu del món. Per això dic que les hauríem d’escol­tar quan ens par­len de la seva situ­ació i les seves cir­cumstàncies. Si no és per justícia social, que sigui per ego­isme naci­o­nal. Som un país petit, i si no hi nei­xen cri­a­tu­res ens ani­rem mar­cint. Si volem sobre­viure hau­rem d’aco­llir i inte­grar amb dig­ni­tat els infants que venen de fora. Els fills d’aquells que alguns tit­llen de bàrbars, vio­la­dors i sobre­sub­ven­ci­o­nats. Ves que tam­poc en puguem pres­cin­dir tan fàcil­ment, que ens fem falta els uns als altres.

Puc enten­dre que a alguns els irriti la supe­ri­o­ri­tat moral de les esquer­res, que defen­sin que no es pot aco­llir tot­hom que vin­gui de fora sense fil­tres i sense posar en perill l’estat del benes­tar, que se sen­tin des­col·locats i agre­dits perquè les dones han deci­dit no callar. Entenc la diferència entre adver­sa­ris polítics i ene­mics polítics, amb qui no es pot pac­tar perquè neguen la democràcia i la plu­ra­li­tat. Ara bé, si optem per les empen­tes en pla­ces públi­ques o digi­tals, ani­rem pel pedre­gar. No defenso la cen­sura. Sí, la intel·ligència col·lec­tiva.