Bàsquet infantil

M’agrada el bàsquet. M’agrada més el bàsquet euro­peu que el de l’NBA. I crec que tot el que s’ha fet per acos­tar aquest esport a l’espec­ta­cle de la lliga nord-ame­ri­cana ha sigut un error. Pot­ser l’última inno­vació interes­sant va ser la línia de tres punts. Tota la resta és un error. Si ara hi hagués de jugar, ja no sabria ni per on s’ha de treure la pilota. Un error començant pels qua­tre quarts i aca­bant pels can­vis cons­tants. Encara que suposo que això últim és més aviat culpa de l’exigència física. Però enyoro aquells temps en què et podies saber el cinc ini­cial. Solo­za­bal, Epi, Sibi­lio i dos més. Amb això i una mica de Lagarto De la Cruz érem feliços. Ara mateix crec recor­dar el nom d’Àlex Abri­nes. En fi.

El pro­blema de voler-se assem­blar a l’NBA és que ens ha anat infan­ti­lit­zant, com en tan­tes altres coses. Al cap i a la fi, aque­lla gent tenen com a pre­si­dent un sonat que vol fer un res­sort a Gaza. Ens hem anat infan­ti­lit­zant tant que cada vegada que veig un pro­grama de l’NBA tinc la sen­sació que, efec­ti­va­ment, ens trac­ten de curts de gam­bals. Començant pel llen­guatge i aca­bant per la manera com fan anar ves­tits els pre­sen­ta­dors. Que és una cosa que no passa –tant– en els pro­gra­mes de fut­bol.

Hi ha un canal amb un signe de suma que cer­ta­ment té una imatge acu­rada, avant­guar­dista i cos­mo­po­lita, però que quan emet un pro­grama adreçat a no sé quina gene­ració, pretén fer-nos veure que els afi­ci­o­nats a l’esport de la pilota grossa –sobre­tot si par­lem dels LeBron, Ante­tokounmpo, Don­cic i com­pa­nyia– som infor­mals i que els pre­sen­ta­dors, que ja tenen una edat, han d’anar ves­tits amb cami­ses de qua­dres, des­su­a­do­res, texans i saba­ti­lles d’esport. Com si la gent que va a Mon­ti­livi fos d’una manera i els de Fon­ta­jau, més jus­tets. Quan diria que Marc Gasol, Moncho Fernández o Laia Palau no són pre­ci­sa­ment més infan­tils que Delfí Geli, Qui­que Cárcel o Míchel.