A l’altra banda de la cortina

Haig de pas­sar uns dies a l’hos­pi­tal, res greu, però toca parar –i repa­rar– màqui­nes. Com­par­teixo habi­tació amb una dona a qui no veig. Una cor­tina blanca divi­deix l’espai. Tota la infor­mació que m’arriba són els sorolls: el fre­gadís dels llençols, una cadira que es mou, la res­pi­ració lenta. I xiu­xi­ue­jos. L’endemà, les visi­tes mèdiques no són rutinàries. M’inco­moda sen­tir-ho, vol­dria dei­xar de fer-ho, però no puc evi­tar ser tes­ti­moni invo­lun­tari d’un compte enrere. Se’n va a casa perquè ja no hi ha res més a fer. És el moment de mar­xar, de pas­sar els últims dies i aco­mi­a­dar-se de la vida envol­tada dels seus. Li pre­gun­ten què li agra­da­ria fer, que si hi ha alguna cosa pen­dent, ara és el moment. Ella no triga ni un segon a res­pon­dre: ser-hi. Només vol ser-hi. Amb la seva família, espe­ci­al­ment amb la mare, de gai­rebé 90 anys. No vol res més. Ens han dit que hem d’apro­fi­tar el temps, que quan el final s’acosta cal tan­car cer­cles, viure experiències, dei­xar empremta. Però ella no vol un últim gest extra­or­di­nari, només vol presència. Estar amb la seva mare. Perquè al final, això és el que fan (el que fem) les mares durant tota la vida: ser-hi. No sem­pre de la manera que voldríem, no sem­pre amb les res­pos­tes que espe­rem, no sem­pre com som capaços d’accep­tar. Però hi som. Quan som petits i ens fem una ferida. Quan l’ado­lescència ens allu­nya i les bus­quem sense adme­tre-ho. Quan crei­xem i la vida ens des­gasta. Quan fra­cas­sem, quan ens fan mal, quan ens sen­tim sols. En els moments de més vul­ne­ra­bi­li­tat, el pri­mer nom que ens ve al cap és el de la mare. I malau­ra­da­ment no sem­pre per donar-li les gràcies. Massa sovint és el sac de boxa que rep els cops de les frus­tra­ci­ons i el males­tar dels fills, vin­guin d’on vin­guin i per raons que no sem­pre són jus­tes. A qui ens ha donat tant, sovint li donem massa poc. Com n’és, de trist.

Han sigut uns dies de recu­pe­ració amb mol­tes emo­ci­ons –la vida no ens dona treva, ni quan estem fotu­des– i de pen­sar molt en el paper de la mare. També perquè l’avor­ri­ment m’ha dut a veure mol­tes pel·lícules pre­mi­a­des recent­ment, i algu­nes curi­o­sa­ment pro­ta­go­nit­za­des per mares for­tes, con­tra­dictòries i pro­fun­da­ment huma­nes. Casa en fla­mes, Rita, Salve Maria. I entre pel·lícula i pel·lícula, la lec­tura d’Una vida, d’Ale­jan­dro Palo­mas. I la d’una entre­vista a una amiga, a qui entre d’altres coses li pre­gun­ten amb quina per­sona impor­tant li agra­da­ria sopar. “Amb la meva mare”, res­pon. Però ja no hi és. Hi ha mares de mol­tes menes, i la ficció ho retrata molt bé. A Una vida, Palo­mas escriu que els fills pen­gen de les seves mares com l’esca­la­dor del mos­quetó. És una dependència que no es trenca mai, ni amb els anys ni amb la distància. És aquest vin­cle ina­mo­vi­ble el que empeny les mares a ser el pilar de la família a Casa en fla­mes, on el per­so­natge d’Emma Vila­ra­sau lluita per man­te­nir la uni­tat mal­grat els con­flic­tes. A Rita, la mare ho sacri­fica tot, tot!, per no fallar als seus fills. I a Salve Maria la pro­ta­go­nista s’enfronta a una mater­ni­tat que no encaixa amb el que espe­rava, perquè no totes les mares són (som) iguals, i no totes s’hi reco­nei­xen de la mateixa manera.

Hi ha mares que edu­quen, mares que cri­den, mares que cui­den, mares que s’equi­vo­quen. Mares que aguan­ten, mares que dub­ten, mares que des­a­pa­rei­xen i mares que tor­nen. Hi ha mares omni­pre­sents i mares absents. I mares que pen­sen que tant de bo no ho hagues­sin sigut mai. Però totes, d’una manera o altra, hi són. Quan tot falla, quan no queda res més, quan ens acos­tem als nos­tres límits, sem­pre apa­reix la mateixa imatge: la mare. Perquè no importa quants anys tin­guem, ni com ens hagi anat la vida. Quan la vul­ne­ra­bi­li­tat ens col­peja, l’únic que volem és tor­nar a l’ori­gen. I l’ori­gen sem­pre és una mare. I pot­ser cal recor­dar que abans de ser mares, elles també han estat nenes amb pors i som­nis. Ado­les­cents amb ganes de men­jar-se el món. Dones que han esti­mat i han patit. Per­so­nes amb aspi­ra­ci­ons pròpies abans que la mater­ni­tat les definís. Les enca­se­llem en un rol que les exi­geix sem­pre dis­po­ni­bles, sem­pre capa­ces, sem­pre resis­tents. Però no són heroïnes ni àngels ni dimo­nis, només són dones que, d’una manera o altra, han estat sem­pre el nos­tre refugi. I en comp­tes de recor­dar-les només quan les neces­si­tem, hauríem de donar-los l’únic que sem­pre han espe­rat de nosal­tres: ser-hi. Abans no ens toqui estar l’altra banda de la cor­tina. Abans que el compte enrere arribi al final, i ens que­dem amb el pes d’un t’estimo no dit.