De James a Jamie

El 14 de febrer del 1993 jo tenia dinou anys, en feia dos que treballava en aquest diari i pocs mesos que escrivia a la secció de Successos. Aquella tarda, la màquina del teletip va escopir una notícia que va sacsejar la consciència de mig món: un nen de tres anys, James Bulger, havia estat assassinat al Regne Unit. Els autors? Dos nens de deu anys. L’havien agafat d’un supermercat on era amb la seva mare i l’havien matat a pedrades. El crim va traspassar fronteres, com també ho van fer el vídeos de les càmeres de seguretat: l’última imatge viva d’en James caminant agafat de la mà dels dos nens més grans. Encara recordo el debat que es va obrir amb els companys: què calia fer amb dos menors que havien comès un crim tan terrible? “Tancar-los de per vida”, vaig deixar anar, com qui creu que ja té el món entès amb dinou anys. “Ja canviaràs amb el temps”, em van dir els més grans. Però llavors jo només veia bons i dolents. M’encantava escriure a Successos. Tot era immediat, brutal, com un cop de puny. Volia sentències contundents. I no vaig tenir cap dubte: aquells nens havien de pagar. I pagar fort. Trenta anys després, la sèrie Adolescence m’ha fet reviure aquella història. Però aquesta vegada no des dels ulls d’en James Bulger, sinó des dels d’en Jamie Miller: el nen de tretze anys que mata a ganivetades una companya de classe.

Vivim envoltats de relats. Sèries, pòdcasts, històries que ens mostren la complexitat i ens obliguen a preguntar-nos què hi ha darrere d’un acte atroç. Però també el vesteixen. El fan interessant, profund, ambigu. Adolescence, com tantes altres sèries contemporànies, ens convida a mirar el món des de la zona grisa. I està molt bé. Però hi ha adolescents que no distingeixen entre realitat i ficció, entre un crim real i una trama construïda. Entre una víctima i un personatge amb matisos. I no perquè els falti intel·ligència, sinó perquè sovint els falta distància. Han crescut envoltats d’imatges que impacten, però que no commouen. I això erosiona l’empatia. Miro aquests relats i penso que poden ser una eina, sí, però només si es miren amb consciència. I potser no ens n’adonem, però molts joves els consumeixen sols, tancats a les seves habitacions. Sense guiatge. Sense adults que els diguin: això no és només una història. Això ha passat. Això fa mal. Comenten assassinats a través de les xarxes com si fossin capítols de sèrie. Parlen de culpables carismàtics, com si tot fos ficció. Com si el mal només fos una construcció narrativa. Però el mal existeix. I quan el confonem amb la ficció, deixem d’estar preparats per reconèixer-lo quan passa de veritat. Hi ha una línia fina entre comprendre i justificar. Entre mirar i romantitzar. Entre explicar i maquillar. James Bulger no era un personatge. Jamie Miller tampoc. Als anys noranta, el mal feia por. Tenia la cara de dos nens amb la mirada buida i les sabates tacades de sang. Ens colpejava l’estómac. Ens posava contra les cordes. Ara el mal es presenta com una experiència immersiva. L’estètica dels true crime, la narrativa pausada i embolcallant de sèries com Adolescence, la bellesa tècnica dels plans seqüència… Tot ens acosta al mal, però també el pot fer fascinant. El problema no és mirar-lo. El problema és oblidar que és real.

Hi ha un moment, a l’últim capítol, en què els pares d’en Jamie diuen que pensaven que el seu fill estava segur a casa, tancat a la seva habitació davant l’ordinador. No sospitaven que també des d’allà el món podia desfigurar-se i convertir-se en tragèdia. Avui, molts adolescents miren sols. Però no només ells. També els pares i mares, a qui han canviat les regles a mitja partida i que sovint se senten culpables, com si haguessin fallat sense saber exactament en què. Van créixer amb cadenes de televisió, amb telèfons fixos, amb límits que podien entendre. I ara han d’educar en un món que no van imaginar. Se’ls demana límits però també confiança. Diàleg però també vigilància. Que no controlin massa. Que no controlin poc. Que no facin nosa. Que hi siguin sempre. I que no fallin.

I sí, fa trenta anys els meus companys periodistes tenien tota la raó: ara ho veig molt diferent. No perquè ho entengui tot, sinó perquè he après que el mal no només es jutja. També s’acompanya. I que abans de buscar sentències, s’ha de mirar. I no deixar de mirar. Amb els ulls d’en James, i també amb els d’en Jamie.