La mà de l’home

Lle­geixo amb l’interès dels qui som pro­fans però curi­o­sos en aques­tes coses de l’espai i les noves tec­no­lo­gies que al World Trade Cen­ter de Bar­ce­lona s’ha fet aquesta set­mana una jor­nada sobre l’ús de tec­no­lo­gies espa­ci­als en la gestió del risc de des­as­tres com ara les inun­da­ci­ons, els incen­dis fores­tals i els ter­ratrèmols. Polítics, ins­ti­tuts de recerca i el sec­tor pri­vat s’han tro­bat per veure com abor­dar la gestió fent ús de les tec­no­lo­gies per satèl·lit i millo­rar així la capa­ci­tat de res­posta i la reducció de ris­cos dels cos­sos de segu­re­tat i emergències davant els fenòmens extrems. Lle­geixo, prou encu­ri­o­sida, que s’han fet simu­la­cres en directe que han mos­trat el poten­cial de les tec­no­lo­gies espa­ci­als en situ­a­ci­ons d’alarma: un de sal­va­ment marítim al Port de Bar­ce­lona i un altre d’envi­a­ment d’aler­tes a la població via satèl·lit. Interès i curi­o­si­tat que es van cobrint d’una pàtina de des­con­fiança, men­tre lle­gim que el pro­grama espa­cial de la UE “ofe­reix un suport fona­men­tal per a la res­posta d’emergència, aju­dant les auto­ri­tats a pren­dre deci­si­ons més ràpides i basa­des en dades que sal­ven vides i pro­te­gei­xen les comu­ni­tats”. I, és clar, aquí s’encén la gus­pira de la indig­nació. Perquè si l’auto­ri­tat que ha de pren­dre les deci­si­ons quan toca, en el moment precís per evi­tar les morts quan l’aigua ja baixa impa­ra­ble i la dana ja s’ha empor­tat unes vides que no havien estat aler­ta­des, no ho fa, poc hi podran fer les infra­es­truc­tu­res de satèl·lit. Men­tre sigui la mà de l’home, si l’home es diu Mazón, qui hagi de prémer el botó –vin­gui de l’espai o de més enllà– per sal­var vides, mala­ment rai.