Ripoll no és Badalona

En un entorn extremament canviant, la irrupció de l’extrema dreta i l’ascens de les polítiques antisistema han capitalitzat el debat polític, i també en els vessants econòmic i social, intentant trobar-hi explicacions. Al trasbals mundial, s’hi afegeix la realitat propera, i el conflicte de Ripoll adquireix dimensió nacional, potser gens gratuïta. En aquest context, els analistes invoquen el proper cas d’Albiol a Badalona i tot allò del cordó sanitari, segons un munt d’interpretacions més o menys interessades.

Ripoll és una realitat ben concreta. Té una població que no arriba als 11.000 habitants, però amb una comunitat marroquina que supera el miler i una immigració sud-americana que en comptabilitza uns 700. Una activa capital de comarca on tothom es coneix i es poden establir complicitats sense gaire esforç. A la vegada, la vida política local està pressionada per enfrontaments personals, de tal manera que des de la recuperació democràtica ha tingut sis alcaldes, socialistes, republicans, convergents-juntaires i una actual proposta radical.

Amb tot, la situació local es veié alterada pels fets de l’agost del 2017, quan, ensinistrats per un obscur imam, nois d’origen marroquí nascuts i escolaritzats al poble protagonitzaren un funest atemptat, un fet que deixà commocionada la població i trencà la treballada convivència a la comarca. Els fets han alimentat la crispada situació actual, l’ascens de la islamofòbia i la creació d’Aliança Catalana, el partit nascut com a punta de llança de l’independentisme més dretà.

Ara, en vista de la dificultat per aprovar el pressupost municipal, s’ha donat la possibilitat de destituir l’alcaldessa Sílvia Orriols i aplicar un anomenat “cordó sanitari” a les seves polítiques, una qüestió que no ha prosperat per la dificultat d’entesa dels altres grups polítics. S’ha parlat de la necessitat de barrar el pas a la ultradreta i s’ha invocat l’exemple de Badalona, quan García Albiol arribà a l’alcaldia per una majoria aclaparadora. Governar en minoria és una gosadia que cal ponderar molt, amb cordons sanitaris o sense. Talment, les coses sempre es veuen segons els ulls de qui les mira.

No soc gens partidari de l’actual batlle badaloní, però s’ha de reconèixer que guanyà l’alcaldia amb el 56% dels vots emesos i que el seu discurs és absolutament populista però no ultradretà. Sens dubte aconseguí gran part del vot en la franja del partit socialista (ho demostra la llarga seqüència electoral) tot i també seduir alguns vots independentistes. Fora d’això, la victòria albiolista cal atribuir-la al llarg període de desgovern del consistori, amb un estrafolari ball d’alcaldes i alguns fracassos de llibre. L’alcaldia la guanyà Albiol, però, sobretot, la perderen tots els altres contendents.

Badalona deu tenir un problema. Més ben dit, tenim un problema els que no creiem que la política badalonina sigui encertada. La ciutat suporta decisions equivocades, en un marc que configura un govern amb moltes llacunes. Amb tot, Ripoll i Badalona són molt lluny l’una de l’altra i cadascuna s’ha d’enfrontar a la seva realitat.