Oberts al que pugui venir

Sovint ens movem per pas­si­ons. Les emo­ci­ons i els sen­ti­ments mane­guen la com­prensió del món: ens el fan enten­dre i viure d’una manera o d’una altra. Ara bé, aquests “con­di­ci­o­nants” inclo­uen una limi­tació intrínseca: són tem­po­rals. Ho deuen saber molt bé els pares amb fills ado­les­cents: can­vien sovint, can­vien molt. O millor: els sen­ti­ments no ens “cons­ti­tu­ei­xen” sinó que “ens pas­sen” i, fins i tot, ens mane­guen. Ges­ti­o­nar-los mai és fàcil. I, per si no n’hi hagués prou, se’ns pot mani­pu­lar amb rela­tiva sen­zi­llesa, espe­ci­al­ment en absència de refe­rents sòlids: qui es dedica a la publi­ci­tat o a la pro­pa­ganda ho apro­fita.

Exis­tir en el món d’una manera “con­so­li­dada”, que no vol pas dir escleròtica o rígida, exi­geix refle­xi­o­nar. Ho inten­ta­rem aviat a Temps de Filo­so­fia, a Girona, una jor­nada anual de l’Asso­ci­ació Filo­so­fia, Ara (a.​filoara.​cat), amb el suport de la Càtedra Fer­ra­ter Mora, de la UdG. Enguany el tema és: “Ima­gi­nem una uto­pia que no sigui distòpica?” I això em du a la pre­gunta clau: cap a on anem? I com pre­pa­rar-nos-hi?

Amb relació al futur, ens hem tor­nat ja histèrics? Ara és Ucraïna, les migra­ci­ons o la IA, però –des de fa temps– se’ns bom­bar­deja amb imat­ges de con­flic­tes, cri­sis climàtiques, ines­ta­bi­li­tat política i ten­si­ons soci­als. No cal ser un expert en geo­política ni un acti­vista com­promès per sen­tir una crei­xent angoixa davant del món que ens envolta.

Mol­tes per­so­nes, ben nor­mals i sense aspi­ra­ci­ons de can­viar el destí de la huma­ni­tat, ens tro­bem atra­pa­des en una espi­ral de pre­o­cu­pació, d’inse­gu­re­tat i, fins i tot, de por. Phi­lo­sop­hie Maga­zine, una de les meves revis­tes pre­fe­ri­des, hi ha dedi­cat dos­si­ers, com –ja abans de la covid-19– el titu­lat Tenim raó de sen­tir por?

La filo­so­fia s’ho ha plan­te­jat sovint. Des de l’escola dels estoics fins al Trac­tat de les pas­si­ons de l’ànima de René Des­car­tes se sol opo­sar el poten­cial del rao­na­ment a la basarda. Sem­bla un duel evi­dent, gai­rebé sen­zill: d’una banda, la força del rao­na­ment impas­si­ble; de l’altra, el caos del cos­tat emo­ci­o­nal, irra­ci­o­nal i fosc. Segueix vigent: fa ben poc Martha Nuss­baum publi­cava La monar­quia de la por, on s’ana­litza la crisi glo­bal des d’experiències d’ira, de culpa o d’enveja. Les sen­si­bi­li­tats com­par­ti­des poden gene­rar res­pos­tes col·lec­ti­ves des­me­su­ra­des, enco­ma­na­dis­ses, sovint traduïbles en racisme, etno­cen­trisme o dis­cur­sos d’odi.

Com podem superar aquest fan­tasma, aquesta “cul­tura del pànic” que –vin­cu­lada a certs pro­ble­mes reals– ens ofe­reix dis­to­pies cada cop més asfi­xi­ants? Les IA sem­pre tenen res­posta, i em diuen que cal fomen­tar “un espe­rit crític que ens ajudi a dis­cer­nir entre infor­mació i mani­pu­lació, i per recu­pe­rar una certa con­fiança en la capa­ci­tat col·lec­tiva per afron­tar els des­a­fi­a­ments glo­bals”. Sem­bla bla, bla, bla. Els com­par­teixo, en canvi, el que he tro­bat en un recent lli­bre de Byung-Chul Han, sub­ti­tu­lat “con­tra la soci­e­tat de la por”. Em sem­bla òptim.

El pen­sa­dor d’ori­gen coreà reco­neix, al lli­bre L’espe­rit de l’espe­rança, que “l’enfon­sa­ment de totes les instàncies que info­nen sen­tit i donen ori­en­tació es mani­festa com a angoixa”. Ana­litza com sor­tir-se’n. Cita un piló de filòsofs, des de Hei­deg­ger fins a Bloch, i d’altres. Hi dis­tin­geix entre “estats d’ànim” i “emo­ci­ons”. L’espe­rança ha de ser més que un sen­ti­ment, per no reduir-se a sim­ple “expec­ta­tiva” o “desig”, que es foca­litza en coses con­cre­tes, mol­tes o poques, però deter­mi­na­des. Davant l’angoixa pro­funda hei­deg­ge­ri­ana cal una cosa més potent.

Hi ha una “manera d’exis­tir” que ens per­met anar més enllà del “només jo” i que –en idea que Han pren de Gabriel Mar­cel– “es trans­cen­deix a si mateix en la seva dedi­cació als altres”. Ras i curt: és l’espe­rança –i no l’expec­ta­tiva– el con­trari autèntic de l’angoixa, perquè no tracta d’això o d’allò: “Qui té espe­rança no pretén en prin­cipi asso­lir res en con­cret.” Ens fa per­so­nes “essen­ci­al­ment espe­rançades”.

Cer­ta­ment, dibui­xem futurs par­ti­cu­lars –estem fets així–, però podem anar més enllà: vivim “exis­ten­ci­al­ment” amb més ampli­tud. Si ana­lit­zem –metafísica­ment– com és la nos­tra “estada al món”, ens ado­nem que no n’hi ha prou amb “emoció” sinó que cal “estat d’ànim”: només hem de subs­ti­tuir l’angoixa hei­deg­ge­ri­ana per una pro­funda, vital, adap­ta­ble i serena “espe­rança”. L’única solució per al que pugui venir, una euto­pia mera­ve­llosa.