Oberts al que pugui venir

Sovint ens movem per passions. Les emocions i els sentiments maneguen la comprensió del món: ens el fan entendre i viure d’una manera o d’una altra. Ara bé, aquests “condicionants” inclouen una limitació intrínseca: són temporals. Ho deuen saber molt bé els pares amb fills adolescents: canvien sovint, canvien molt. O millor: els sentiments no ens “constitueixen” sinó que “ens passen” i, fins i tot, ens maneguen. Gestionar-los mai és fàcil. I, per si no n’hi hagués prou, se’ns pot manipular amb relativa senzillesa, especialment en absència de referents sòlids: qui es dedica a la publicitat o a la propaganda ho aprofita.

Existir en el món d’una manera “consolidada”, que no vol pas dir escleròtica o rígida, exigeix reflexionar. Ho intentarem aviat a Temps de Filosofia, a Girona, una jornada anual de l’Associació Filosofia, Ara (a.filoara.cat), amb el suport de la Càtedra Ferrater Mora, de la UdG. Enguany el tema és: “Imaginem una utopia que no sigui distòpica?” I això em du a la pregunta clau: cap a on anem? I com preparar-nos-hi?

Amb relació al futur, ens hem tornat ja histèrics? Ara és Ucraïna, les migracions o la IA, però –des de fa temps– se’ns bombardeja amb imatges de conflictes, crisis climàtiques, inestabilitat política i tensions socials. No cal ser un expert en geopolítica ni un activista compromès per sentir una creixent angoixa davant del món que ens envolta.

Moltes persones, ben normals i sense aspiracions de canviar el destí de la humanitat, ens trobem atrapades en una espiral de preocupació, d’inseguretat i, fins i tot, de por. Philosophie Magazine, una de les meves revistes preferides, hi ha dedicat dossiers, com –ja abans de la covid-19– el titulat Tenim raó de sentir por?

La filosofia s’ho ha plantejat sovint. Des de l’escola dels estoics fins al Tractat de les passions de l’ànima de René Descartes se sol oposar el potencial del raonament a la basarda. Sembla un duel evident, gairebé senzill: d’una banda, la força del raonament impassible; de l’altra, el caos del costat emocional, irracional i fosc. Segueix vigent: fa ben poc Martha Nussbaum publicava La monarquia de la por, on s’analitza la crisi global des d’experiències d’ira, de culpa o d’enveja. Les sensibilitats compartides poden generar respostes col·lectives desmesurades, encomanadisses, sovint traduïbles en racisme, etnocentrisme o discursos d’odi.

Com podem superar aquest fantasma, aquesta “cultura del pànic” que –vinculada a certs problemes reals– ens ofereix distopies cada cop més asfixiants? Les IA sempre tenen resposta, i em diuen que cal fomentar “un esperit crític que ens ajudi a discernir entre informació i manipulació, i per recuperar una certa confiança en la capacitat col·lectiva per afrontar els desafiaments globals”. Sembla bla, bla, bla. Els comparteixo, en canvi, el que he trobat en un recent llibre de Byung-Chul Han, subtitulat “contra la societat de la por”. Em sembla òptim.

El pensador d’origen coreà reconeix, al llibre L’esperit de l’esperança, que “l’enfonsament de totes les instàncies que infonen sentit i donen orientació es manifesta com a angoixa”. Analitza com sortir-se’n. Cita un piló de filòsofs, des de Heidegger fins a Bloch, i d’altres. Hi distingeix entre “estats d’ànim” i “emocions”. L’esperança ha de ser més que un sentiment, per no reduir-se a simple “expectativa” o “desig”, que es focalitza en coses concretes, moltes o poques, però determinades. Davant l’angoixa profunda heideggeriana cal una cosa més potent.

Hi ha una “manera d’existir” que ens permet anar més enllà del “només jo” i que –en idea que Han pren de Gabriel Marcel– “es transcendeix a si mateix en la seva dedicació als altres”. Ras i curt: és l’esperança –i no l’expectativa– el contrari autèntic de l’angoixa, perquè no tracta d’això o d’allò: “Qui té esperança no pretén en principi assolir res en concret.” Ens fa persones “essencialment esperançades”.

Certament, dibuixem futurs particulars –estem fets així–, però podem anar més enllà: vivim “existencialment” amb més amplitud. Si analitzem –metafísicament– com és la nostra “estada al món”, ens adonem que no n’hi ha prou amb “emoció” sinó que cal “estat d’ànim”: només hem de substituir l’angoixa heideggeriana per una profunda, vital, adaptable i serena “esperança”. L’única solució per al que pugui venir, una eutopia meravellosa.