‘Christinejant’

Les sèries, els programes de ràdio i televisió i les novel·les que aborden crims i assassinats continuen arrasant en les preferències dels espectadors, oients i lectors d’arreu. Hi ha una autèntica passió –per no dir morbositat– pels temes “negres”. Però des d’aquí voldria reivindicar la literatura de la que es va considerar, i continua sent, el referent, no en va es va guanyar la distinció de ser la Dama del crim. Parlo d’Agatha Christie. I ho vull fer a partir de la novel·la que acaba de publicar Columna, Benvolguda senyora Christie, de Núria Pradas. És un homenatge a les novel·les d’aquesta dona que deixava ben clar què en pensava dels crims. I ho posava en boca d’un dels seus personatges més carismàtics, el detectiu Hercules Poirot. El seu principi moral era ben clar i simple: “He tingut sempre una actitud burgesa davant l’assassinat: el detesto”, diu Poirot expressant el que pensa Christie. En les seves novel·les, considerades un ‘cozy crime’, és a dir, de misteri però sense sang i fetge, no hi veiem patiment de les víctimes, només descriu la violència imprescindible i/o necessària pel bé del relat, no es rabeja en els detalls escabrosos i truculents. Poques morts són violentes, la majoria a través d’enverinaments. I el que és marca de la casa: a l’hora d’investigar tot es basa en la psicologia i la deducció en la capacitat de parlar i fer parlar els testimonis i possibles sospitosos per fer-los entrar en contradiccions. Perquè així certificarem que la veritat es troba sempre en els detalls més insignificants. Providencials en una investigació. I, precisament, la novel·la de la Pradas té molt en compte tots i cadascun dels detalls per ser fidel a l’estil Christie. I el ritme, els personatges, la trama, l’ambientació, la disposició dels capítols... res és improvisat, tot està calculat al detall per capbussar-nos en una història que christineja a la perfecció i de la qual la mateixa Agatha és protagonista.