Víctor Balaguer, reconsiderat

Fidel a la seva llarga exigència intel·lectual de “rellegir”, “repensar” i “revisitar”, l’escriptor Oriol Pi de Cabanyes (Vilanova i la Geltrú, 1950) ha “reconsiderat” la figura i l’obra d’una personalitat política i literària que omple gairebé tot el segle XIX en l’extens i documentat volum Reconsideració de Víctor Balaguer, maçó, progressista i liberal, publicat a la Biblioteca Antina, d’El Cep i la Nansa Edicions, de Vilanova, a finals del 2024, en el segon centenari del naixement de Don Víctor (Barcelona, 1824-Madrid, 1901), i en el 45è de la fundació, el 1979, d’aquesta editorial per part d’un grup d’activistes culturals, al capdavant dels quals Francesc de Paula Mestres.

La presentació d’aquest treball de Pi de Cabanyes al també històric Foment Vilanoví, uns dies abans del passat Nadal, va ser, igualment, un retrobament de tots aquells, molts, interessats per la història, la literatura, les arts i el desenvolupament social i econòmic de ciutats com Vilanova, florents en el període que Víctor Balaguer va actuar a Catalunya i, a partir de 1871, des de Madrid com a ministre en quatre ocasions, un cop fracassada la Primera República, el 1874, després de dos cops d’estat militars, i restablerta la monarquia borbònica, amb el règim de torns de partits (conservadors i liberals), sota el regnat d’Alfons XII, el fill de la destronada Isabel II durant la Revolució de Setembre de 1868.

Tot el llibre –amb amplíssimes referències bibliogràfiques i consultes a arxius i biblioteques, de Vilanova i Barcelona a Madrid, de Roma a Torí i a Montpeller– és un destil·lat –ampliat, aprofundit i matisat– d’intensa investigació sobre el segle XIX, quan l’autor, des de 1971, just amb vint-i-un anys, estudiant a la UAB, publicà el seu primer treball de recerca: Vilanova i la Geltrú en la guerra del Francès (1808-1814), editat a la col·lecció Episodis de la Història, que fundà el 1960 l’editor (i actiu militant catalanista durant la Guerra Civil) Rafael Dalmau i Ferreres, amb el suport de Ferran Soldevila i Ramon d’Abadal i de Vinyals.

I és que l’Oriol –amb qui m’uneix una amistat feta d’ideals comuns– ha estat sempre, a través de múltiples lectures o coneixences directes, molt ben acompanyat per la majoria del que Baltasar Porcel anomenà grans catalans d’ara, tots els quals completaren, amb l’experiència viscuda, els ensenyaments universitaris que impartia el doctor Joaquim Molas. Al cap dels anys, aquest bagatge es nota. És la primera frase d’aquest llibre: “M’he passat la vida llegint, investigant, interessant-me per Víctor Balaguer. Amb les seves llums i les seves ombres, aquest home extraordinari m’ha estat una referència constant.”

Igualment com feu Balaguer en els molts anys de joventut combativa (patriarca de la Renaixença, associat amb el Risorgimento d’unificació italiana, poeta romàntic cantor de Montserrat i de les lleis dels nostres Reis, agermanat amb els felibres occitans, partidari d’una monarquia constitucional espanyola federal, creador, el 1884, del Museu-Biblioteca que porta el seu nom a Vilanova, etc.), talment Pi de Cabanyes intentà salvar el millor de les idees, realitzacions i personatges d’aquell segle XIX, igualment caòtic i trasbalsat, com la centúria posterior. Home del seu temps, aquells anys 1970 –amb Guillem-Jordi Graells va publicar sobre la generació que ja despuntava–, Pi de Cabanyes va fer conèixer, també, les vivències del moviment contracultural que, després del Maig del 68, començaven a mostrar-se a Catalunya, i ho va fer amb la seva primera novel·la Oferiu flors als rebels que fracassaren (premi Prudenci Bertrana, 1972).

A partir d’aquí, la seva carrera literària, professional i institucional s’expandí: professor universitari a la delegació de Tarragona de la UB, director del Museu Víctor Balaguer, president del Centre d’Estudis de la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer, primer director de la Institució de les Lletres Catalanes, més treballs sobre la Renaixença i sobre el seu rebesavi, el poeta Manuel de Cabanyes –mort tan jove, just quan, el 1833, tornava a remuntar la llengua pròpia–, treballs, també, en què col·laborà la poetessa i assagista Teresa Costa-Gramunt, traduint al català, el 2002, les Historias y Leyendas de Cataluña, de V. Balaguer. A punt d’ajustar els seus 75, em plau felicitar-lo cordialment.