Un més, i ja en són molts

Un matri­moni gran deci­deix can­viar de pis per des­plaçar-se a una zona més con­for­ta­ble. Tro­ben l’habi­tatge bus­cat i, a l’hora de pagar-lo, resulta que té més d’un pro­pi­e­tari, així que han d’abo­nar la quan­ti­tat total a través de qua­tre xecs ban­ca­ris, a nom dels interes­sats. Amb aquest fi s’adre­cen a l’enti­tat bancària que és de la seva con­fiança, que és també on guar­den els diners i on els conei­xen amb nom, cognoms i diria que color i plat pre­fe­rits perquè són molts anys, dècades, tenint tracte. El matri­moni tira enda­vant la gestió amb una emple­ada d’una enti­tat que bri­lla entre les estre­lles i tot són faci­li­tats i bones parau­les, fins que els comu­ni­quen que fer els talons té un preu que l’han d’apli­car a cadas­cuna de les qua­tre impres­si­ons, per sepa­rat, i que en aquest cas els anys de relació ser­vei­xen, a tot esti­rar, per ser­vir-los un cafè o una aigua en cas que els vin­gui de gust. Quan arriba l’hora de pas­sar comp­tes, la cal­cu­la­dora els indica que han d’abo­nar 210 euros per un tràmit que ha que­dat resolt en cinc minuts, si hi arriba. La història no acaba pas aquí. El matri­moni no rep l’ordre amb ale­gria però evita mun­tar cap sidral, perquè pen­sen que si la gent en què con­fien diu que s’ha de pagar això, doncs sim­ple­ment és perquè no tenen esca­patòria. I encara agraïts que els ho posat ben fàcil. Ales­ho­res és quan la tre­ba­lla­dora de l’enti­tat es treu l’as de la màniga per tal que mar­xin ben con­tents de la sala. Encara no està tot per­dut. Atès que s’han com­prat un pis i en con­seqüència hau­ran de tra­mi­tar-ne uns quants papers més, els ofe­reix recu­pe­rar els 210 euros en forma d’asse­gu­rança de l’habi­tatge. Fins a l’últim cèntim, ni més ni menys. La pare­lla gran per­cep el gest com un bon tracte però a mi em sem­bla un roba­tori amb totes les lle­tres. Un més, i ja no sé quants en són, sem­pre amb parau­les ama­bles i pre­dis­po­sició a aju­dar.