‘Reas’

No és una cosa com­ple­ta­ment nova, però en algu­nes pel·lícules recents que, de fet, bar­re­gen gèneres, el musi­cal irromp i pot cau­sar certa estra­nyesa. Això en la mesura que, exem­pli­fi­cant-ho, Emi­lia Pérez aborda el nar­cotràfic i Polvo serán s’hi atre­veix amb dos per­so­nat­ges (una dona amb una malal­tia en estat ter­mi­nal i el seu com­pany de vida) que, assis­tits, deci­dei­xen morir junts. Si parlo d’aquesta certa tendència o coin­cidència és a propòsit d’una altra pel·lícula, Reas, que també apel·la al musi­cal pro­vo­cant, en prin­cipi, una sor­presa: les pro­ta­go­nis­tes són dones i per­so­nes trans expre­sidiàries que expli­quen experiències pròpies (dins o fora de presó) o les repre­sen­ten inter­pre­tant-se elles matei­xes o encar­nant com­pa­nyes, advo­cats, car­ce­lle­res, etcètera. La seva direc­tora és l’argen­tina Lola Arias, que, sobre­tot, idea mun­tat­ges tea­trals entre el docu­ment i la ficció: amb tanta sen­si­bi­li­tat social com fan­ta­sia. El cas és que arriba un moment en què es pot enten­dre perquè, essent a la vegada una mena de docu­men­tal, Reas és un musi­cal: hi evo­quen l’amis­tat que va pro­pi­ciar ins­tants de feli­ci­tat a presó i també hi reve­len els seus som­nis, els seus desit­jos de vida que, encara que no es com­plei­xin, es fan d’alguna manera reals men­tre can­ten, toquen i ballen. Com és propi del musi­cal, hi ha un opti­misme (però en aquest cas ines­pe­rat) que recon­forta. M’ha sem­blat una pel·lícula tan deli­ci­o­sa­ment huma­nista i amb espe­rança que la reco­mano viva­ment. Això tenint pre­sent que s’estrena a l’Estat espa­nyol aquesta set­mana, en què també arri­ben als cine­mes altres pel·lícules que poden fer que aquesta passi des­a­per­ce­buda.