‘Reas’

No és una cosa completament nova, però en algunes pel·lícules recents que, de fet, barregen gèneres, el musical irromp i pot causar certa estranyesa. Això en la mesura que, exemplificant-ho, Emilia Pérez aborda el narcotràfic i Polvo serán s’hi atreveix amb dos personatges (una dona amb una malaltia en estat terminal i el seu company de vida) que, assistits, decideixen morir junts. Si parlo d’aquesta certa tendència o coincidència és a propòsit d’una altra pel·lícula, Reas, que també apel·la al musical provocant, en principi, una sorpresa: les protagonistes són dones i persones trans expresidiàries que expliquen experiències pròpies (dins o fora de presó) o les representen interpretant-se elles mateixes o encarnant companyes, advocats, carcelleres, etcètera. La seva directora és l’argentina Lola Arias, que, sobretot, idea muntatges teatrals entre el document i la ficció: amb tanta sensibilitat social com fantasia. El cas és que arriba un moment en què es pot entendre perquè, essent a la vegada una mena de documental, Reas és un musical: hi evoquen l’amistat que va propiciar instants de felicitat a presó i també hi revelen els seus somnis, els seus desitjos de vida que, encara que no es compleixin, es fan d’alguna manera reals mentre canten, toquen i ballen. Com és propi del musical, hi ha un optimisme (però en aquest cas inesperat) que reconforta. M’ha semblat una pel·lícula tan deliciosament humanista i amb esperança que la recomano vivament. Això tenint present que s’estrena a l’Estat espanyol aquesta setmana, en què també arriben als cinemes altres pel·lícules que poden fer que aquesta passi desapercebuda.