No digui “llebre”, digui “xuixo”

Una de les dèries de les editorials consisteix a trobar aquell autor que escrigui un manual d’autoajuda que il·lumini la humanitat desorientada i els permeti vendre molts llibres entre els lectors que busquen, en els consells d’altri, la inspiració per a una vida que els apropi a un estadi de plenitud. De tot plegat se’n fa un gra massa, perquè no fan falta ni grans paraules, ni lletres petites, per trobar una resposta als dubtes existencials i és un fet que el camí per fer que això de l’existència sigui al més plaent possible es troba sovint en les coses més simples, aparentment intranscendents. Per exemple, en el córrer i també en els xuixos, que, tot i que es podria pensar que no tenen res a veure, hi ha una persona que demostra tot el contrari.

En Miquel Pucurull, un jove de 86 anys, és l’inventor de la teoria del córrer i el xuixo, aquella que diu que un plaer terrenal com és el de menjar-se un dolç de pasta delicada, curosament fregit, generosament arrebossat de sucre i acuradament farcit de la millor crema, ho és més si arriba com a premi i recompensa a l’esforç de calçar-se unes vambes i sortir a córrer de manera regular per fer funcionar el cos i sentir-se plenament viu.

En Miquel Pucurull no vol enganyar ningú, ni tampoc dir mentides. Per això explica: “Ara ja no corro, en tot cas troto o, com dic jo, corrinyo.” El verb català corrinyar vol dir córrer sense anar gaire de pressa i això és el que fa cada matí en Miquel, que, després de despertar la ment jugant al Paraulògic, desperta el seu cos dedicant-li una hora de moviment. Diu que no corre però el cert és que fa poc va fer la cursa dels 5 quilòmetres de Sant Antoni amb un temps de 43’36 i si els de la marató fossin més generosos en els temps que donen per poder arribar a meta encara s’atreviria a córrer la d’enguany, que seria la 47 en la seva trajectòria, una per any des que es va posar a córrer a l’edat de quaranta.

És una evidència que una ment i un cos en forma redunden en un estat anímic positiu, alegre, i per això, fa pocs dies, aquest veterà corredor de fons va fer una piulada tan divertida com celebrada on avisava: “Dic que corro per salut, però la veritat és que corro per menjar-me un xuixo de crema de tant en tant, sense remordiments.” I el cert és que no n’ha de tenir cap, de remordiment, en Miquel, perquè quan s’acosta al lloc de la cita per poder conversar tot menjant un xuixo, ho fa amb un caminar viu, moviments àgils i el cos dreçat, un home de discurs clar, fluid i una mirada neta, saludable.

En Miquel es regala la degustació d’un xuixo cada dissabte, com una motivació extra per seguir-se entrenant durant la setmana, com una manera de seguir tenint petites il·lusions, que són les que acaben donant sentit a la vida. El dolç que es va menjar per endolcir aquest article va caure en dimarts, un extra en aquesta dinàmica vital inspirada en la lògica de la recompensa per esforç.

No s’ha dit fins ara que el xuixo sobre el qual es basteix aquesta història porta el segell de la pastisseria Lis, amb botiga als carrers Riera Alta i Calàbria. En Miquel no coneixia aquest establiment i només tastar el dolç no se’n va poder estar: “Boníssim!” I és així, i aquí cal deixar-ho, perquè per fer justícia a aquesta meravella pastissera caldria un altre article, i aquest ja s’ha acabat.