De pedres a murs
Una pedra calcària, solitària en el paisatge aspre, esculpida per segles de paciència, amaga un tresor líquid. La seva pell, grisa i esquerdada, duu cicatrius del temps, però al seu interior la vida s’hi aferra. L’aigua clara, com un mirall de vidre, reposa en el ventre de la roca, oferint-se als ocells errants, insectes dansaires i petits mamífers. Quan el sol la toca, tremola amb la llum, com si la pedra, malgrat la seva quietud, tingués un cor bategant en el silenci càrstic. Pedres d’aigua en el record. Al bell mig d’una vinya que s’estén com un tapís verd ondulant, els ceps, antics i savis, alcen braços retorçats cap al cel. Els pàmpols, d’un verd encès, ballen amb el vent, i l’aire és ple d’aromes dolces i terroses, d’humitat matinera i promeses de vi. Quan el capvespre arriba, la vinya s’encén amb els últims rajos daurats, vetllant la collita del demà.
Però un dia vingué el formigó, una onada grisa, sense cançó. Les vinyes ploraren i l’asfalt ofegà el seu crit. Els solcs esdevingueren carrers; els marges, voreres; els pàmpols, fulles de baladre. On hi havia sol i olor de most, ara només hi ha duresa, soroll i fredor. El mar observa, cansat i vell, records perduts en un instant cruel. I el vent, abans xiuxiuejant entre ceps, ara es perd i xoca contra murs adolorits.
Tornem a l’origen, però amb ulls nous, amb el pes del temps i els vents savis. Ja no som ni serem els qui érem, però escoltem el murmuri antic dels seus habitants i la terra humil. El saber d’ahir batega en el present: construïm amb coneixement, no amb oblit. No és tornar enrere, sinó avançar amb la sàvia memòria de l’abans. L’aigua, fil d’or en la trama del temps, no ens pertany. Cada gota és un batec, un pacte, una promesa a la vida. Que no sigui el foc qui escrigui la història, ni la set qui dicti el destí. Escoltem la terra, entenguem la pluja, siguem la mà que cuida, no la que esgota. Amb ciència i instint, amb arrels i horitzó, teixim el demà amb saviesa. El futur no ha de ser una batalla entre murs i arrels, entre voreres i herbes, sinó una harmonia entre la raó i la natura, entre la pedra i l’aigua, entre la memòria i l’esperança.
