L’habitatge i la inacció de l’esquerra

L’habitatge s’ha convertit en una de les principals crisis econòmiques i socials del nostre temps. A Catalunya, segons el diari El Crític, el preu del lloguer a Barcelona ha augmentat del 65% des del 2014 i ha arribat a una mitjana de 1.193 euros mensuals el 2023. Aquesta crisi estructural posa en risc l’estabilitat social i accentua la desigualtat. Els governs progressistes han promès solucions, però amb poc impacte real. Mentre l’esquerra es manté en discursos benintencionats però ineficaços, el malestar creix i, ensems, el suport a l’extrema dreta. L’accés a l’habitatge no és només un problema econòmic, sinó també polític i social. La precarització laboral, l’estancament salarial i la inflació fan que cada cop més ciutadans vegin impossible tenir una vida digna. La incapacitat dels governs per oferir solucions efectives ha generat una profunda desafecció cap a les institucions. En aquest escenari, l’extrema dreta ha sabut canalitzar el descontentament social. En lloc d’assenyalar les causes estructurals de la crisi de l’habitatge –especulació immobiliària, manca d’habitatge públic i desregulació del mercat–, ha construït un relat basat en la por i el rebuig de la immigració. El seu discurs assenyala els estrangers com a responsables de la precarització i desvia així l’atenció de les responsabilitats polítiques reals. Alemanya, França, Itàlia i Espanya són exemples d’aquest fenomen. Els partits ultraconservadors i nacionalistes aprofiten la falta de respostes de les esquerres per presentar-se com a l’única alternativa i ofereixen solucions simplistes i autoritàries a problemes complexos.

Si l’esquerra vol evitar l’auge de l’extrema dreta, ha de passar de les paraules als fets. La regulació dels preus del lloguer ha de ser efectiva i l’habitatge públic, una prioritat real. Cal valentia política per limitar l’especulació immobiliària i garantir que l’habitatge sigui un dret i no un privilegi. L’habitatge és un pilar de l’estabilitat social. La seva crisi no només afecta l’economia, sinó que erosiona la confiança ciutadana en el sistema democràtic. Si l’esquerra no hi dona resposta, l’extrema dreta continuarà creixent, amb conseqüències potencialment devastadores.