La felicitat

L’ideal de felicitat és una exigència totalitzant. Ja forma part d’una autoconsciència exacerbada. “Sigues feliç!”, “Allò primordial és ser feliç!”, ens diem a nosaltres mateixos, ens diem els uns als altres, ens diu la indústria de l’autoajuda, i també els governs, atents a uns barems de felicitat transmutables en vots. És clar: ¿qui, llevat de l’escriptor noruec Karl Ove Knausgård, que reconeix que la seva aposta literària dinamita qualsevol opció de dur una vida feliç, és capaç de posar la pròpia felicitat en un segon pla? Ser feliç: un desig obligat.

Hi ha conceptes, com felicitat o intel·ligència, que són semblants als icebergs: set vuitenes parts del seu volum queden amagades sota la superfície de l’aigua. És la trampa fascinant de les paraules! Una trampa transformada en objecte d’uns versos de Vinyoli, inquietants en el seu remolí xuclador: “Els mots, en veritat,/ no són sols per entendre’ns pel que signifiquen,/ sinó per descobrir el que, transparents, oculten”. Penses en els modes de la paraula felicitat. I és com si s’hagués fet de dia i descobrissis que ahir a la nit, en plena fosca, vas instal·lar la tenda de campanya just arran del cràter d’un volcà.

Ser feliç. Però: és la felicitat un valor suprem? ¿Mai no entra en conflicte amb altres valors, com ara la vida, la dignitat o la justícia? A la novel·la distòpica Un món feliç, d’Aldous Huxley, les persones són preses d’una felicitat induïda, química, que extermina les passions, l’amor, el desig, l’art, la llibertat, i també l’experiència de superació que només la frustració o la dissort són capaces d’atorgar. En canvi, la societat d’Un món feliç promou la superficialitat, el conformisme i l’entreteniment.

La trampa de la felicitat pot ser la d’un hedonisme elevat a absolut, basat només en l’interès propi, incapaç de redirigir-se cap a una felicitat col·lectiva. Aquest hedonisme ens deshumanitza i ens rebaixa a un narcisisme cec. La pregunta és: ¿som gaire lluny de la societat que va plantejar Aldous Huxley?