Contra el Canadà

Hi va haver un temps en què el Canadà pre­su­mia de ser un país orga­nit­zat a la cerca de pro­ble­mes. Tal era la impressió sobre el bon fun­ci­o­na­ment de les ins­ti­tu­ci­ons i els ser­veis, en un entorn polític esta­ble i pacífic. La dita no era del tot certa, és clar, tenint en compte les ten­si­ons inter­nes que ha arros­se­gat tra­di­ci­o­nal­ment el país per qüesti­ons iden­titàries i lingüísti­ques –Que­bec– i dels drets de les mino­ries ètni­ques i indígenes. Amb tot, aquest estat pròsper i mul­ti­cul­tu­ral, aco­lli­dor de la immi­gració i amb un ele­vat nivell de benes­tar, s’ha vist de cop en el punt de mira del veí del sud. Trump els ha impo­sat aran­zels del 25% amb l’excusa que no han impe­dit el nar­cotràfic i l’entrada il·legal d’immi­grants a la fron­tera comuna i els ha amenaçat d’anne­xi­o­nar-se el país i con­ver­tir-lo en el 51è estat dels EUA. L’ofen­siva de Trump ha revi­fat el sen­ti­ment naci­o­nal cana­denc i ha res­sus­ci­tat el gover­nant Par­tit Libe­ral, més ben valo­rat que els con­ser­va­dors en les enques­tes per plan­tar cara al nou xèrif de Was­hing­ton. Tot i no ser un cas excep­ci­o­nal, la mania per­se­cutòria con­tra el Canadà, veí, aliat fia­ble i amb una eco­no­mia for­ta­ment inte­grada amb la dels EUA, repre­senta un dels exem­ples més clars de la deriva irra­ci­o­nal i auto­des­truc­tiva de Trump.