El testament

Ara que el papa Francesc ja és història, tota l’atenció mediàtica es desplaça, lògicament, cap a les travesses de papables. L’engranatge de la successió s’ha de posar en marxa però ja s’especula amb l’orientació que pot prendre el futur pontificat, sobretot des del punt de vista doctrinal i de la tan clamada renovació de l’Església. Avui fa just una setmana del traspàs de Francesc, l’endemà de comparèixer al balcó de la plaça de Sant Pere per impartir, visiblement debilitat, la seva darrera benedicció urbi et orbi. I per fer públic el seu darrer missatge pasqual, que s’ha convertit en un autèntic testament geopolític en temps de convulsions profundes. Un missatge que es podria resumir en una desesperada crida a favor de la pau i d’un món més fraternal. Francesc va alertar contra la deshumanització de l’immigrant i no es va oblidar de cap conflicte ni guerra en curs, des d’Àfrica a Myanmar, passant pel Caucas, els Balcans i amb una especial atenció a Gaza i Ucraïna. I una última constatació: “No hi haurà pau sense un autèntic desarmament”, una sentència que hauria de ressonar a les oïdes de tants líders que el van acomiadar dissabte, encara que l’ideal de la pau estigui tan allunyat del poder terrenal, com el de la modernització ho està de l’Església.