Viure en punts suspensius

En els camps de refu­gi­ats d’arreu del món com Kakuma (Kenya), Zaa­tari (Jordània), Dadaab (Kenya), els sah­rauís de Tin­douf (Algèria) o els pales­tins d’Aida, Balata o Jaba­lia (Franja de Gaza), milers de per­so­nes viuen atra­pa­des en un temps d’incer­tesa.

Dones, infants, joves, anci­ans... que fugen de la guerra, de la per­se­cució o de catàstro­fes natu­rals, dei­xant enrere les seves llars, per anys, fins i tot dècades, arri­ben a un indret on les històries per­so­nals s’estron­quen, on els som­nis que­den incom­plerts i els pro­jec­tes de vida es difu­mi­nen en una espera eterna cap al no-res. Per a mol­tes per­so­nes refu­gi­a­des, els cam­pa­ments es con­ver­tei­xen en una llar inde­fi­nida on les con­di­ci­ons són una garan­tia cap a la pre­ca­ri­e­tat: falta d’aigua pota­ble, accés limi­tat a ali­ments, una sani­tat insu­fi­ci­ent i una manca d’opor­tu­ni­tats labo­rals o edu­ca­ti­ves, des­es­pe­rant. Molts refu­gi­ats no tenen permís per tre­ba­llar en els països on estan allot­jats o sim­ple­ment no poden des­plaçar-se lliu­re­ment, cosa que agreuja la sen­sació d’impotència i frus­tració. Si els infants crei­xen en un entorn amb difi­cul­tats per acce­dir a una edu­cació de qua­li­tat, els joves per­den anys valu­o­sos sense opci­ons de futur, i els adults, men­tres­tant, veuen com les seves habi­li­tats es dete­ri­o­ren, ento­mant una crisi d’iden­ti­tat i auto­es­tima. Molts no saben si podran tor­nar al seu país, obte­nir asil o con­ti­nuar en la pre­ca­ri­e­tat. Aquest temps de tran­sició es con­ver­teix en una con­demna a la inac­ti­vi­tat i l’oblit, tot agraint no ser bom­bar­de­jats com en el cas dels camps de refu­gi­ats pales­tins de Jenín (Cis­jordània), d’Al-Mag­hazi, Jaba­lia i Al-Shati (Franja de Gaza), o el de Qana (Líban). Qui sobre­viu, con­ti­nua una vida sense pers­pec­tiva, que atrapa gene­ra­ci­ons sen­ce­res en una rea­li­tat sense con­trol sobre el seu destí. Per què ho per­me­tem? Cal un com­promís inter­na­ci­o­nal per garan­tir drets bàsics a les per­so­nes refu­gi­a­des i l’opor­tu­ni­tat de refer les seves vides. Cal un esforç ferm en la reso­lució dels con­flic­tes que ori­gi­nen aquests des­plaçaments. Viure en un cam­pa­ment de refu­gi­ats no hau­ria de ser una con­demna inde­fi­nida. Tot­hom té dret a un futur digne, i la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal ha d’actuar perquè l’espera no sigui una sentència de mort.