Les armes no eduquen, la mili tampoc

La setmana passada tancava portes a Girona la fira sobre orientació acadèmica i laboral Expojove. Sense defallir ni un sol any, les entitats de la Coordinadora –primer les vinculades al Consell Municipal de Solidaritat i Cooperació de la ciutat, i ara les del grup Aturem totes les Guerres– van assistir-hi per denunciar la presència de l’estand de l’exèrcit, i recordar que “les armes no eduquen, les armes maten”. Per a molts joves que encara no saben cap on dirigir el seu futur professional, l’exèrcit aterra amb una promesa temptadora d’aventures excitants i un reclam imbatible: feina estable, amb certs privilegis que cap altra feina ofereix, apta per a tots els currículums escolars, i accessible a totes les butxaques (formació gratuïta). En un context de crisi com l’actual, i la cantarella d’una possible guerra amb què es vol legitimar el rearmament més indecent fet mai a la Unió Europea, la presència de l’exèrcit a Expojove ens torna a interpel·lar sobre els valors que volem promoure entre les noves generacions, però també sobre un tema que ja crèiem superat: el restabliment de l’obligatorietat del servei militar, que ha planat en algunes tribunes mediàtiques i polítiques, tot acompanyant aquest nou relat tremendista que embolcalla l’engreix dels pressupostos europeus de Defensa. A Espanya la mili va deixar de ser obligatòria l’any 2001. Però l’amenaça russa i la de Trump a abandonar l’OTAN ha fet que alguns països com Alemanya es replantegin si cal tornar o no a la jura de bandera. En aquest debat sobre el restabliment del servei militar, el soroll de les armes és eixordador i amb prou feines hem pogut escoltar els arguments del pacifisme: una mili obligatòria vulnera la llibertat d’elecció de les persones, reforça les estructures autoritàries per l’obediència cega que s’hi imposa, interromp l’educació dels joves, pot anar en contra de les conviccions ètiques i morals dels reclutes, representa una despesa pública exagerada… i a més, entrenar per a la guerra normalitza la violència. Què volem realment per als nostres joves? Un futur basat en la violència i el conflicte, o un futur en què la solidaritat, la convivència i la pau siguin els valors fonamentals que guiïn les seves vides? L’elecció és ben fàcil.