Catalunya: guanya l’abstenció

Ni tan sols davant l’evidència –amb alguna excepció, com és el cas d’Ini­ci­a­tiva–, els par­tits cata­lans van donar ahir a l’abs­tenció la importància que es mereix. No cal fer com­pa­ra­ci­ons amb la resta de l’Estat, que és enorme; només cal fer una ullada a les xifres de par­ti­ci­pació de les dar­re­res elec­ci­ons muni­ci­pals. L’abs­tenció va arri­bar al 38,5 per cent l’any 2003. Enguany ha fre­gat el 47 per cent: 8 punts més. Si hi afe­gim els vots en blanc (el 3 per cent), no és gaire arris­cat con­cloure que a Cata­lu­nya ha gua­nyat l’allu­nya­ment de la política. Par­ti­cu­lar­ment greu ha estat el cas de Bar­ce­lona, on l’abs­tenció quasi suma el 50 per cent. Un de cada dos elec­tors bar­ce­lo­nins, doncs, va deci­dir ahir no anar a votar.

És increïble que algun diri­gent polític atribuís ahir aquest símptoma tan pre­o­cu­pant de des­gast i rebuig de l’elec­to­rat a la influència “dels dia­ris”, que, al seu parer, hau­rien escam­pat el fan­tasma de l’abs­tenció durant la cam­pa­nya. Els dia­ris –i espe­ci­al­ment l’AVUI– han aler­tat dels símpto­mes que mos­tra­ven les enques­tes i han fet aflo­rar les pre­o­cu­pa­ci­ons dels líders dels par­tits. Ahir tot això es va con­cre­tar en una par­ti­ci­pació amarga que hau­ria de fer refle­xi­o­nar quan hagi pas­sat la febrada poste­rior als resul­tats.

L’abs­tenció gua­nya a Cata­lu­nya i, a més, arriba acom­pa­nyada de la irrupció, pun­tual però con­tun­dent, de fenòmens tan pre­o­cu­pants com els resul­tats de la can­di­da­tura xenòfoba Pla­ta­forma per Cata­lu­nya, que ha entrat amb força en alguns ajun­ta­ments. És cert que cal des­triar entre els muni­ci­pis petits i alguns de mit­jans, i els grans. És en aquests dar­rers on el can­sa­ment i la pro­testa s’han fet més evi­dents: pre­ci­sa­ment perquè en aques­tes pobla­ci­ons la política muni­ci­pal es mira en clau més gene­ral.

Cata­lu­nya neces­sita una reflexió pro­funda dels par­tits que arti­cu­len la seva rea­li­tat política. És cert que ahir tots ells, com sem­pre, tenien motius per con­si­de­rar-se apa­rent­ment opti­mis­tes. Soci­a­lis­tes, con­ver­gents, repu­bli­cans, eco­so­ci­a­lis­tes i popu­lars van des­ta­car el mig got ple per con­si­de­rar-se, almenys en part, gua­nya­dors morals d’una nit en la qual el prin­ci­pal pro­ta­go­nista va ser un fac­tor que els hau­ria de pre­o­cu­par molt més del que sem­blava pre­o­cu­par-los ahir.