Després del 8-M, passi-ho bé fins l’any que ve

Tots els sants tenen vuitada i suposo que el 8 de març, el Dia Internacional de la Dona, també en té.  Sempre he pensat que quan a algun grup de persones o a un concepte se’ls concedeix un any, això és un mal presagi. Té un any la pau, l’educació, la justícia social, la dona i la nena en la ciència, la discriminació racial, l’aigua, els pobles indígenes, la tolerància, els drets humans i fins i tot la felicitat. Només en cito uns quants perquè la llista és força llarga. Vostès mateixos.

Em disculparan perquè he fet servir el masculí quan he escrit “vostès mateixos”. Mirin, jo soc de l’opinió de l’enyorada Carme Junyent, lingüista i defensora de la diversitat, que va manifestar molt clarament el seu rebuig a l’ús del llenguatge inclusiu. En el llibre Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou (2022), escrit conjuntament amb 70 dones, va criticar la imposició de formes inclusives que considerava innecessàries i va defensar l’ús del masculí genèric com a forma que inclou tots els gèneres. No ens enganyem, el doble gènere també exclou les persones no binàries o de gènere fluid. L’ideal és fer servir paraules neutres, però no sempre és possible. I en el context d’aquest article aquesta qüestió amaga, darrere les paraules, una realitat que es repeteix i no es repara des de l’edat mitjana. La de la dona com a objecte colonitzat, entenent aquí el colonialisme com un sistema polític, econòmic i cultural mitjançant el qual s’exerceix el control i la dominació d’una persona sobre una altra explotant-la i imposant-li la seva autoritat. 

El 1364, Christine de Pizan, escriptora i poeta francesa, va escriure La ciutat de les dames, una obra on denuncia la subordinació de la dona a l’home, afirma la seva capacitat moral i intel·lectual i critica els prejudicis de la seva època. Se la considera la primera feminista de la història per haver gosat alçar la veu, en un context molt difícil, en defensa del valor i els drets de les dones. Gairebé quatre-cents anys més tard, una altra francesa, Olympe de Gouges, escriptora, dramaturga i filòsofa, va escriure la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana (1791), en plena Revolució Francesa, com a resposta a la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà. L’Olympe de Gouges denunciava que les dones fossin excloses dels drets universals proclamats per la revolució. Va morir a la guillotina.

No oblidem que el dret de vot de les dones no té ni un segle d’edat. A la majoria dels països europeus no van poder votar fins després de la Segona Guerra Mundial. A Suïssa, fins al 1971. Això sí, les dones pirates ho podien fer dins els seus vaixells des de sempre, i guanyant votacions van poder ser capitanes i defensar un tipus de societat utòpica també amagada per la història.  

De dones rebels n’hi ha hagut a tots els segles. Artemisa I de Caria, que va viure pels volts del 480 aC i va ser una heroïna de la batalla de Salamina; Sayyida al Hurra (1485-1561), símbol de la resistència contra l’expulsió dels musulmans de la Península, o Grainne Ní Mhaille, la reina dels pirates celtes del segle XVI, són només alguns exemples de dones tan poderoses com oblidades. Sense parlar de les trenta mil lluitadores kurdes de les YPJ, heroïnes de Kobani, que van aturar i vèncer Estat Islàmic i que al nord-oest de Síria, fa un parell de dècades, protegeixen una societat que funciona amb els principis del que anomenen confederalisme democràtic, que es fonamenta en la defensa de la terra, de la dona, de la democràcia radical i de la llibertat. 

El relat històric ha esborrat les dones i ha generat una història esbiaixada i incompleta. Segle darrere segle, la bretxa no es tanca. D’exemples n’hi ha en tots els sectors. Però enmig d’aquest panorama el que m’ha preocupat més és que els joves catalans, segons una enquesta recent del CEO, són més masclistes que mai i a sobre se senten discriminats. En aquest cas, quan escric “els joves” em refereixo al gènere masculí. Que quedi clar. Alguna cosa hem fet malament.

Vull pensar que Mary Wollstonecraft al segle XVIII ens assenyalava un camí quan escrivia “no desitjo que les dones tinguin poder sobre els homes, sinó sobre elles mateixes”. Si ens centrem en això, potser avançarem més de pressa i no haurem d’esperar un any més per fer-nos sentir.