Tres signes

Un subscriptor d’aquest diari m’escriu que no recorda que hàgim fet cap esment de les caramelles. La veritat és que ja n’he parlat en una altra ocasió, i preguntava des d’aquesta pàgina si aquest costum es conservava encara prou viu en alguns pobles. La reacció va ser immediata, i em van arribar diversos testimonis que acreditaven la permanència de les caramelles.

Gosaria dir més: sembla que les caramelles s’escampen altra vegada, i amb una força que depassa els àmbits tradicionals, que són, al Principat, la Catalunya vella i també la zona pirinenca de ponent. (Confesso la meva ignorància sobre el costum al País Valencià, però és sabut que a Mallorca i a Menorca hi ha les “panades”, que tenen la mateixa significació.) El senyor Casals, de Súria, em diu que hi són presents “més de vuit colles de cantaires, a més dels ballets. El dissabte sant fem una gran trobada al Pavelló Municipal, que s’omple d’aquest aire de catalanitat; fins i tot un barri on la majoria són immigrats va dur l’any passat la seva colla”.

Estic segur que podríem fer una llista molt llarga d’indrets catalans on, enguany, es cantaran caramelles. No totes seguiran el patró antic –s’han perdut melodies, per exemple– i no sé quina proporció hi haurà de “goigs” i de lletres improvisades en funció de l’actualitat, que és l’altra cara del costum. Les circumstàncies que vivim poden afavorir “corrandes” de tota mena. Seria absurd, d’altra banda, demanar massa inspiració poètica o un rigor mètric impecable. És ben natural cantar: “Ací teniu la cistella / posau-hi el que vulgau / i així que serà plena / us direm adéu-siau”.

La nova embranzida de les caramelles –o “camilleres”, “camigeres” i d’altres versions– em fan pensar en un fenomen que em sembla molt interessant: la capacitat d’expansió d’algunes manifestacions populars catalanes. Per exemple, la sardana i els castells. Des d’un territori força limitat del nostre país, tant la sardana com el fet casteller s’han estès per d’altres comarques, i allò que era un signe d’identitat local ha esdevingut representatiu d’una comunitat cultural molt més àmplia. Els castells humans i la sardana tenen un origen antiquíssim, són valuosíssimes supervivències de la més primitiva història humana, i és emocionant que s’hagin conservat entre nosaltres; potser és això, precisament: essent un testimoni viu d’un esperit mil·lenari, duien amagada una llavor estranyament resistent, i en la represa de la nostra consciència de poble han trobat les circumstàncies favorables per a fructificar i multiplicar-se més enllà del clos on s’havien refugiat.

Hem de valorar profundament que aquests tres signes propis –caramelles, sardanes, castells– siguin propostes de participació col·lectiva.