L’espectacle

L’home llatí tendeix a convertir qualsevol commemoració en un espectacle. I potser és injust dir “l’home llatí” si pensem en algunes civilitzacions africanes i, en general, no europees, però podem mantenir l’opinió si contraposem l’home llatí a l’“home nòrdic”, que sovint celebra les commemoracions d’una manera més sòbria i més íntima.

Les manifestacions religioses en són un indici, d’aquesta tendència a l’espectacle. La Setmana Santa, a més del seu contingut religiós, ha estat molt de temps un espectacle litúrgic i folklòric. Les processons, per exemple. La imposició del que podríem anomenar “model andalús” ha fet oblidar que a Catalunya també hi havia antiquíssimes processons, barroques i lluïdes, en les quals el sentiment religiós adquiria una dimensió plàstica que no és excessiu de qualificar de festa social. ¿Voleu un cas més extraordinari que la feliçment conservada processó de Verges, amb la dansa de la mort? Les “passions” són un altre tractament espectacular i dramàtic –en el sentit “teatral” del mot– de la Setmana Santa.

Les desfilades de confraries, els encaputxats, els penitents que duien creus a coll o arrossegaven cadenes, tot plegat responia a la necessitat d’exterioritzar, necessitat que apareix també en el costum de “matar jueus”, sorollós i agressiu dins mateix de l’església. Quant als “monuments”, qui pot negar la importància que es donava a l’escenografia? De petit jo he practicat la tradició familiar de “seguir monuments”, que consistia a visitar-ne un nombre determinat. Recordo aquell silenciós Eixample de Barcelona animat pels grups de persones que anaven d’església en església, i on coincidíem a vegades veïns o coneguts. Hi havia una “competència” implícita de monuments, i la gent comentava que aquest any el de la parròquia era més “senzill” i els de les monges concepcionistes –o el que fos– era molt “ric”, i efectivament encara conservo en la memòria visual les imatges de complicades construccions “monumentals” a base de flors, plantes, ciris, llànties que constituïen un immens retaule resplendent.

I, quan el dissabte era de Glòria, l’al·leluia matinal de les campanes era acompanyat per l’estrèpit popular que grans i xics organitzàvem a les galeries, picant cassoles i tota mena d’estris casolans, en el concert de percussió més nombrós i popular que jo puc recordar.

No és perquè sí que, fidel a la tradició de l’espectacle, la mateixa Església parlava de “funcions” religioses. Ara, modificat el secular repertori, molta gent ha perdut “els papers”.