Paraules

Primer fou el “consenso”, després han seguit l’“armonización”, la “concertación” –que és un mot que en castellà no existeix, per cert; en català, en canvi, és acceptat “concertació”–, i, com que aquests mots es gasten tan ràpidament, suggereixo a les autoritats competents –“martinvillistas, por supuesto”– que comencin a programar l’ús successiu de “concordación”, “acomodación”, “acoplación”, “acordación”, “avenenciación”, “unanimización” i ja, com a última i cultíssima fórmula, “nemine discrepante”.

La retòrica espanyola funciona a tot drap. La imaginació per a posar constantment noves etiquetes damunt del mateix i vell producte és realment admirable. Allò d’“al pan, pan y al vino, vino” no és gens practicat en el món oficial. Catalunya volien que fos el “Noreste” i el País Valencià el “Levante”. Tot això lliga perfectament amb la “Madre Patria” i la “unidad de destino en lo universal” i l’embolica que fa fort de la paraulitis.

Aquesta exaltació verbal és un mecanisme de defensa, penso, per a no haver d’admetre la realitat. Deien “habla la lengua del Imperio” quan l’imperi espanyol ja era una pura ombra històrica, i ens van anunciar la “democracia orgánica” quan es tractava de fer continuar la dictadura. Per això, quan ara el senyor Broseta afirma que “no hay más nación que la española ni más nacionalidad que la española”, podem dir tranquil·lament: creu-t’ho. El seu defecte ha empitjorat, però: ara resulta que no tan sols els costa de llegir la realitat, sinó que es neguen a llegir la Constitució.

¿Com podem suposar que el senyor Broseta entengui res del que passa, si diu que “el govern està disposat, si fos necessari, a assegurar l’ensenyament de la llengua materna, sigui el castellà o el català”? El secretari d’Estat per a les Autonomies hauria de conèixer, almenys, els textos de la Constitució i de l’Estatut i adonar-se que hi figura el compromís estatal de “protegir especialment la llengua pròpia de Catalunya”. ¿Ens pot dir una sola iniciativa a favor del compliment d’aquesta obligació? Quan afirma que “la nostra única preocupació és que es respecti la igualtat” idiomàtica, haurem de posar-nos a riure o prendre’ns-ho seriosament, i demanar-li, per tant, que ens acompanyi a fer un tomb per una colla d’organismes i que passi de la “pre-ocupació” a una eficaç “ocupació”?

És clar que si, com fa saber Martín Villa, hem d’estar contents si això de les autonomies funciona d’aquí a vint anys, ja podem preparar-nos a modificar la nostra dita: hi ha més paraules que llonganisses.